Dissabte passat, el Barça, en un partit memorable, endossava un contundent 0-3 al Real Madrid en el seu propi estadi del Santiago Bernabeu. Iker Casillas, un dels millors de la nit per les seves oportunes intervencions, feia gestos d’impotència davant l’huracà que li queia damunt i la incapacitat del seu equip per aturar els atacs ben trenats dels barcelonistes. Mentre això passava a la gespa, a la grada hi regnava gran una esportivitat, com pràcticament mai no s’havia vist en un partit d’aquestes dimensions, en què l’animaversió pel contrari s’acaba imposant a la possible qualitat del rival. I això va ser així fins al punt que els afeccionats del Real Madrid van acabar rendint-se a l’evidència i aplaudint els gols i el bon joc barcelonista davant uns jugadors –els seus– que només les veia passar. Era la resposta sensata, de la que en cal prendre nota, que arribava des de la grada davant l’espectacle que es veia damunt la gespa. Era, d’altra banda, la resposta prudent i contundent a l’escalfament del match que alguns cracks del Madrid havien animat i als missatges de crida a una mena “guerra santa” contra els catalans que des d’alguns mitjans de comunicació s’havien propagat. D’aquí que, des d’un punt estrictament esportiu i de comportament de jugadors i públic, el Madrid – Barça de dissabte passarà als annals de la història com la norma de comportament que voldríem veure en tots els estadis.

Qui sap si el què va passar dissabte a l’estadi Santiago Bernabeu podria ser també metàfora del què està passant a fora. I és que en l’àmbit de la política s’està lliurant un partit que sens dubte tindrà conseqüències per a tothom. Un partit en el que mentre, els uns, criden a la crispació, convoquen manifestacions contra un Estatut de Catalunya –que encara no ha complert el seu llarg camí parlamentari–, els altres, la majoria, estan per veure-les venir i fixar-se amb el joc que desplega el contrari; no fos cas que la seva qualitat posés en evidència les mancances que es deriven d’un joc excessivament conservador. D’aquí també que, des de Catalunya, ens convé demostrar que el joc col•lectiu que despleguem és bo i eficaç, capaç de donar excel•lents resultats davant el joc que despleguen algunes individualitats que només pensen en desacreditar el rival. I així, aquells que es miren el partit des de fora, sense apassionaments, podrien acabar-se adonant que el bon joc desplegat per aquells que consideren contraris, els acaba beneficiant a ells mateixos. Per cert, ¿no era Aznar qui atacava als socialistes acusant-los de “ladrar por las esquinas” i amagar-se “detrás de las pancartas”? Viure per a veure.

Convé que en l’àmbit de la política s’imposi l’estil de joc net, a l’atac però respectuós amb el contrari i sense faltar a les més elementals regles que, en aquest cas, venen marcades pels processos democràtics establerts. No pot ser –o no hauria de poder ser– que qui després de crear tensions innecessàries, aprofitin aquests moments previs al debat parlamentari de l’Estatut, per “escalfar” el personal amb proclames tremendistes. La convivència democràtica exigeix el respecte a les persones i, sobretot, a les institucions. I que ningú no oblidi que en els temps en què vivim, ens hem de mostrar oberts i no fer oïdes sordes als vents de canvis per adaptar-nos als nous temps. I és que una actitud tancada i crispada no fa més que posar en evidència la manca d’idees i de projectes amb els quals engrescar al personal. Idees i projectes que, d’altra banda, bona falta ens fan si no volem quedar-nos instal•lats com fins ara en el furgó de cua dels països europeus.

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de novembre de 2005