No cal ser un expert en economia per saber que si no hi ha ingressos no hi pot haver despesa. Aquest principi tan elemental de l’economia, la majoria dels mortals l’hem aprés no pas en les aules universitàries, sinó de l’experiència que la gestió de l’economia domèstica ens aporta per mantenir aquell savi principi de “no estirar més el braç que la màniga”. És també gràcies a l’experiència que sabem que quan els ingressos minven i no volem o no podem endeutar-nos, no ens queda més remei que buscar nous ingressos o aplicar mesures per reduir la despesa. Si optem per aquesta darrera opció sabem que haurem de plantejar-nos quines són les prioritats a les que no podem renunciar per saber de què podem prescindir.
Encara que en una escala diferent, quelcom semblant deu passar en quant a l’economia d’un Estat. Així, quan no s’assoleixen o no s’està en condicions d’assolir els objectius d’ingressos que calen per mantenir els serveis que s’han de prestar a la col·lectivitat, o bé s’obtenen nous ingressos per la via tributària, o bé es redueix la despesa en àmbits que no siguin fonamentals. Fins aquí res de nou. La cosa, però, pren una dimensió ètica, quan arran la caiguda d’ingressos i la conseqüent destrucció de llocs de treball, el govern de l’Estat opta per no perseguir ni el frau fiscal ni l’evasió de capitals per obtenir nous ingressos amb l’objectiu de preservar àmbits que són bàsics per mantenir la cohesió com ho són la sanitat, l’educació i les polítiques socials. Per contra, el govern creu que el camí a seguir és continuar amb l’aplicació de polítiques recaptatòries que acaben per gravar proporcionalment molt més a les economies febles que no pas a les fortes. I quan això es repeteix una i altra vegada, afloren amb contundència els antagonismes inherents a una situació de crisi com la que patim. Així, mentre es rebaixen salaris, s’apugen impostos indirectes, i s’anuncien retallades en les pensions de jubilació, constatem que els salaris dels dirigents i dels alts càrrecs no segueixen pas la mateixa tendència a la baixa… Que mentre es rescaten entitats bancàries no disposem de mecanismes que permetin rescatar famílies amb necessitats peremptòries… Que mentre no es toquen els impostos directes, tampoc no es fa front a la vulneració de principis ètics i d’equitat que haurien de ser habituals en política per evitar, per exemple, que els agents econòmics més poderosos gaudeixin de mecanismes legals per esquivar les seves obligacions tributàries, o que es rebaixin els impostos del joc en ares –diuen- a la competitivitat d’un sector que està associat a notables inconvenients socials…
El FIM (Fons Monetari Internacional) reconeixia fa un parell de setmanes que s’havien ‘passat’ de rosca amb l’exigència d’aplicació de mesures econòmiques al govern hel·lè. Sorprèn que el FIM –que forma part de la famosa troica- es manifesti en aquest sentit i que, per exemple, res no digui ni faci per reconduir el procés accelerat d’empobriment d’un país que fa uns anys es trobava en una situació complexa, però que avui es troba en un atzucac econòmic i sobretot social. Però la sensació expressada pel l’FMI no és única. Són diversos els experts que s’han pronunciat en contra de les mesures d’austeritat com a única recepta per acabar amb el dèficit i sortir de la crisi.
Davant aquest panorama, de la ciutadania no se’n pot esperar res més que l’augment de la desconfiança envers la política i els polítics. Una ciutadania que d’altra banda cada vegada es mostra menys disposada a combregar amb les rodes molí que serveixen per emmascarar la realitat, i que reclama comportaments polítics ètics per posar punt-i-final a hipocresies i corrupcions. Una ciutadania cada vegada està més revoltada i disposada a dir que ja n’hi ha prou…
Publicat a Diari de Sabadell el 20 de juny de 2013
És evident que la classe política no pateix les estretors econòmiques de molts col·lectius. L’atur no els afecta i l’economia domèstica de tots, o sigui l’economia de les administracions públiques, l’han espatllat per a molt de temps.
No sé quan es produirà el col·lapse, però la incertesa i la manca de criteri dirigent estan abocant la massa social, efectivament, a reaccions imprevisibles. I les successives mostres de manca d’ètica i de privilegis inadmissibles no ajuden gaire.
Fan falta, urgentment, altres líders i renovades expectatives per al bé comú.
Totalment d’acord, Joan.
Tens tota la raó!
Més raó que un sant. Bé, no, no hi posem els sants pel mig, que potser a alguns els van fer sants per pura estratègia político-eclesiàstica. Ja de res ens en fiem.
I sí, els polítics tampoc no són cap exemple d’honestedat pels ciutadans. I és una pena que ja no ens en fiem ni dels que pot ser són honestos. Ells sols s’han guanyat la desconfiança… i segueixen, en general, sense rectificar. Potser arrecerats en la tàctica força arrelada en el seu tarannà de que “aviat passarà la tempesta i ningú se’n recordarà”
I tampoc els executius i responsables empresarials. Mentre el meu veí de l’ala esquerra se li acaba l’atur i per la seva edat ho té força magre perquè ningú li doni feina, i ja veurem què li passa amb la hipoteca,i al de l’ala dreta li han retallat dues vegades el sou, en total un 20% (de 2.000 euros mensuals ha passat a 1600), l’executiu de la urbanització que penja de la muntanya, amb seguretat privada i amb càmeres de vigilància, s’ha rebaixat un 5%, per donar exemple, i ha passat de 120.000 euros mensuals a només 114.000. Pobre.
Un cop més: els polítics s’han de renovar. Necessitem polítics amb vocació de servei a la ciutadania, no pas polítics que s’apunten als càrrecs per enriquir-se o per fer de la política el seu modus vivendi.
Si no és així, caldrà difondre amb uns bons altaveus “l’empoderament de la ciutadania” i crear estructures ciutadanes de debat i de presa de decisions col·lectives que s’adrecin insistentment als representants polítics fins aconseguir que aquests es regenerin.
Avui ho parlàvem amb un amic meu: entre els polítics pioners de la democràcia n’hi havien un bon percentatge que van començar il·lusionats per la nova era que inauguràvem i volien construir un món nou que ensorrés la negror de la dictadura. A aquests s’hi van afegir molts altres de farciment, de companyia (“comparsas”). Però al cap dels anys, l’acomodació al càrrec, a la cadira, ni que fos a l’oposició, dels uns (els ideologistes) i dels altres (els bultos), l’esperit endogàmic, tant a la dreta com a l’esquerra, aquesta endogàmia que comporta el viciat corporativisme, ha fet que s’allunyessin del carrer i es recloïssin als passadissos i a les cafeteries de les Administracions.
El meu amic criticava el comentari d’un líder de l’esquerra que es referia a que calia escoltar el carrer. “NO -deia el meu amic- NO S’HA D’ESCOLTAR AL CARRER, S’HA DE VIURE AL CARRER!!”