Darrera setmana de juliol. Vigília esperada per a molts d’uns dies de sojorn en els que la reflexió i la lectura plàcida es fan més recomanables que no pas mai en l’espera d’un setembre que se’ns anuncia frenètic. Així, per tal de contribuir a la calma i a la reflexió serena, reprodueixo tot seguit alguns passatges que he seleccionat d’entre els molts articles publicats aquests darrers dies en els mitjans de comunicació que presenten posicionaments i punts de vista que al seu torn ens aporten plantejaments i raonaments diversos entorn el transcendent moment del 27S que tenim a tombar de la cantonada.
“El nou Estat, fer-lo com a rèplica de l’Estat espanyol actual no tindria gaire gràcia: aleshores tot quedaria reduït a legalitzar himnes, banderes, llengües i santorals. El nou Estat s’explica perquè ara no el tenim i es justifica perquè construeix un nou ordre altrament impossible. Em sembla urgent, doncs, desplaçar l’atenció del procés cap al sentit. Estaria bé donar unes quantes pistes clarificadores abans del 27 de setembre. Si no ¿què votarem exactament? El sol fet de mostrar preferència per la creació d’un nou Estat ja serà molt, òbviament, però de seguida necessitarem saber si ens concertem darrera un projecte de progrés per a transitar cap el segle XXII o si ens conformem amb una pobra reiteració del que ja no engrescava ni els nostres avis noucentistes. Jo no m’hi conformaria. ¿I vostè?”. (Ramon Folch. El Periódico. 21 de juliol de 2015).
“No és seriós cridar al vot del catalanisme moderat just quan s’acaba de trencar una aliança de 35 anys amb Josep Antoni Duran i Lleida i es titlla a Iceta i Herrera d’aliats objectius de Rajoy. Tampoc que el candidat a la presidència vagi en el número quatre perquè no té el consens estètic suficient per anar de primer. Surrealisme pur. Quin projecte comú de societat tenen els business friendly Mas, número quatre de la llista, i l’intel·ligent diputat ecosocialista durant deu anys (res de societat civil) Raül Romeva que l’encapçala? Cap… excepte prémer el botó de la desconnexió. I després?”. (Joan Tapia. El Periódico. 21 de juliol de 2015).
“No és el mateix reconèixer el dret a decidir dels catalans que rebutjar-lo de ple. Ni propugnar un Estat federal que impulsar la recentralització de l’Estat. Ni reivindicar la justícia social que resignar-se a la supremacia dels mercats. Ni contemporitzar amb els casos de corrupció que tallar-los d’arrel. No. No és el mateix”. (Enric Hernández. El Periódico. 21 de juliol de 2015).
“No sembla raonable situar en un mateix pla i catalogar com a idèntics, als que no volen canviar ni una coma de l’statu quo actual i als que esperen que es pugui modificar la Constitució per parlar de si Catalunya és un subjecte polític amb capacitat de decidir, i als que sense definir-se com a independentistes, reconeixen que els catalans tenen tot el dret del món de decidir, sense retards ni condicionants, si volen o no seguir vinculats a l’Estat espanyol. ¿Pot aquesta pluralitat de posicionaments convertir-se en un joc de ho estàs amb mi o contra mi? (Joan Subirats. El País. 26 de juliol de 2015).
I poca cosa més a afegir… si no és per desitjar-vos i desitjar-nos que les vacances d’aquest calorós estiu en tots els ordres i sentits, ens siguin del tot profitoses…
Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de juliol de 2015
Sembla ser que hi ha catalans, suposadament, que són espanyolistes i no volen ni sentir parlar de independència; hi ha catalans que la volen per poder decidir el seu futur sense la tutela del Gobierno de España; i altres que si la voldrien però que els hi cal saber punt per randa que es faria en cas d’aconseguir-la.
En una situació com l’actual en que el Gobierno ens nega fer un referèndum, que ens amenaça amb tots els mals del món, que branda les seves lleis com l’únic camí per fer les coses, que incompleix descaradament les seves pròpies lleis a conveniència, incloent sentències a favor nostre, no és pot ser tebi a l’hora de pensar en la nostra patria.
Jo també voldria un mapa del que es farà en cas d’una independència, però és possible explicar-ho tenint la lupa del Gobierno sobre nostre esperant trobar alguna cosa per tirar-se’ns a sobre?
Em fa l’efecte, i espero que sigui una impressió equivocada, que els que posen condicions a la independència són els que tenen dubtes, no per la qualitat de la separació d’Espanya, si més no per la pròpia separació. Penso que cal actuar més en clau catalana.
Jo prefereixo tenir un govern propi i després discutir amb els polítics de casa com hem de muntar la nostra democràcia que no continuar amb la “dedocracia” espanyola sabent el pa que s’hi dóna.
Semblem la granota escaldada de la faula…
Sr. Miquel de la Rosa:
Després de llegir la seva opinió, voldria puntualitzar que jo no em veig reflectida en cap dels suposits que vostè descriu… (i no estic sola, hi ha més població…), que avui per avui no veiem clara la declaració d’independència. Això no vol dir que si es dóna el cas i tot està pensat i realitzat amb seny, no amb rauxa, acabem sumant-nos al procés. De moment, però, tenim molts dubtes, i no per això som “espanyolistes”.
S’ha de pensar molt el que es diu i s’escriu. Als que no pensen com jo, els respecto i no els titllo de cap classe, forma i manera, menys quan no conec els seus profunds sentiments.
Moltes gràcies.
Isabel Orriols
Sí, veiem que n’hi ha per tots els gustos. Això és com quan un grup de comensals demana els cafès en acabar els postres: cafè curt, cafè llarg (però no massa), “per mi sí, per mi un americà”, un tallat normal, un tallat curt de cafè, “per mi un de llet descremada” “(–no tenim descremada)” “–bé, doncs amb poca llet”, un descafeïnat…, i les varietats de combinacions amb descafeïnat… i els de la sacarina, i els del sucre roig i el blanc, i els del sense sucre.
I de cop se sent un que diu: “no, jo un té” (–verd, negre, blanc, de jessamí, de canyella…), –no, no, verd, ja m’està bé”.
I tothom se’l queda mirant, clavant-li els ulls i intentant esbrinar com deu ser de rar quest comensal, com els del saloons del far-west que es giren tots a una a l’entrar el pistoler.
-I vosté, senyor? -demana el cambrer.
-No, jo no vull res, gràcies.
Ara sí que… Bé, a aquest ni cas. Deixem’ho estar.
Bon profit.