Fa una setmana, la força de la natura es desfermava a la Vall d’Aran en forma de pluges torrencials. Ho va fer de manera semblant a com feia poc més de 50 anys ho havia fet al Vallès Occidental, a despit que en aquella ocasió la tempesta i la riuada que les pluges van desencadenar s’endugués la vida de prop d’un miler de persones. En l’origen d’ambdós fenòmens una mateixa circumstància: unes fortes pluges caigudes en poc temps a les que, en el cas de la Vall d’Aran, s’hi sumava els efectes d’un desglaç excepcional arran les intenses, tardanes i gens habituals nevades hivernals i primaverals. També en ambdós casos, a les circumstàncies inhabituals desencadenats de la riuada –que no vol dir que no hi haguessin precedents-, s’hi ha d’afegir un doble factor estrictament humà: la intervenció sobre la llera del riu que en molts casos en constreny el seu curs i n’augmenta la força en cas d’una avinguda, i l’insuficient manteniment dels cursos fluvials que acumulen a les seves ribes materials diversos susceptibles de potenciar-ne l’efecte devastador de l’aigua en cas de riuada.
No s’ha de ser un expert per saber que per les lleres de La Garona a la Vall d’Aran o del Ripoll a casa nostra hi flueix aigua des de molt abans que l’home volgués domesticar el riu per treure’n profit. De fet la missió òbvia d’un curs fluvial és la de conduir l’aigua fins a la seva desembocadura. Sabem que segons les característiques de cada conca fluvial, el cabal d’aigua de rius i rieres es comporta d’una manera diferent segons l’època de l’any i les condicions climàtiques de la zona. Sabem també que una de les característiques del clima mediterrani –encara que no del clima l’atlàntic propi de la Vall d’Aran-, són els extrems climàtics que afavoreixen poder passar de la sequera més severa a les pluges torrencials més intenses que, al cap i a la fi, són les que es troben en l’origen de les crescudes sobtades de rius i rieres.
Són poques les vegades en què la natura desferma la seva capacitat destructiva damunt un mateix territori. Qui sap si és per això que perdem ràpidament la memòria en relació a riuades pretèrites i als límits que l’aigua havia imposat i que mai no s’haurien d’haver vulnerat. I és que estem falsament convençuts que amb els coneixements i tècniques de les quals disposem som capaços de dominar la natura. Però és evident que això no és pas així. I encara que passin força anys, tard o d’hora la natura reclama el seu espai, allò que a ella li pertany. Dues dades de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) a tenir molt en compte. La primera: la meitat dels municipis de Catalunya -488 per ser més exactes- es troben en situació de risc entre mitjà i alt de patir inundacions. La segona: els darrers 30 anys s’han comptabilitzat a Catalunya, una mitjana de tres creixements inhabituals a l’any del cabal de rius i rieres. I les previsions apunten a què el fenomen va a l’alça per mor del canvi climàtic.
A la Vall d’Aran es refaran carreteres i infraestructures, com es van refer al Vallès després d’aquell 1962 climatològicament estrany en què vàrem patir tres crescudes consecutives i excepcionals del Ripoll. Tres crescudes de les quals només la primera va ocasionar la riuada que es va cobrar un alt tribut en víctimes humanes. I és que amb la tempesta del setembre de 1962, la riuada es va veure potenciada pels obstacles que dificultaven el lliure pas de les aigües, mentre que en les dues crescudes posteriors del Ripoll (3 i 7 de novembre del mateix any) no se’n derivaren més danys atès que les aigües havien recuperat l’espai que els era propi i no trobaren entrebancs en el seu transcórrer. Una vegada més, la mateixa natura que causa devastació ens dóna la lliçó de que millor és preveure i planificar d’acord amb les regles que ella imposa, que no pas haver de fer front als danys ocasionats per no haver-les respectat com ara s’ha esdevingut a la Vall d’Aran, i demà qui sap a on…
Però ja deia la meva àvia que “no hi ha pitjor sord que aquell qui no vol escoltar” o “pitjor cec que aquell que no hi vol veure”.
Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de juny de 2013.
D’acord, Joan. I per carregar les tintes, molt greu l’ocupació irreponsable i sovint especulativa d’espais a la vorera dels rius: carreteres, càmpings, inclús habitatges. Hi ha un espai de protecció que es determina per on han arribat les aigües al llarg dels anys. Aquest espai és de propetat pública i hauria d’estar delimitat. Només ho està en alguns punts. Fer-ho és responsabilitat de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). Molts dels que no volen escoltar, amaguen interessos…
He llegit, com sempre, el teu article i el veig molt encertat. Cal que segueixi’s així.
Una abraçada.
Pedro
Aquests principis són aplicables a la vida i a la política. Però som tant deixats…
A veure si aprenem
Molt bé, Joan, i bones vacances.