castells-mas-colell.png

L’exconseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya Antoni Castells, en una recent intervenció televisiva sobre el dèficit fiscal estructural català, apuntava que era hora de fer un front comú de les forces polítiques catalanes a Madrid, basat en el que sumava i no pas en el que restava. En unes altres paraules, l’exconseller apostava per vertebrar un front polític que partís d’un principi que ningú no qüestiona: que Catalunya pateix un dèficit estructural en les seves relacions fiscals amb Espanya. Un front, per tant, que no havia de perdre’s en disquisicions sobre la magnitud del dèficit, sinó que n’havia de reclamar la seva reconducció immediata. Tot plegat perquè fer un càlcul del dèficit fiscal no és senzill, almenys per dues raons: la primera perquè el govern de Madrid no dóna a conèixer les dades fiscals tal com està obligat per una resolució del Congrés de Diputats; la segona, perquè una part de la despesa susceptible de ser imputada com a retorn a Catalunya, és gestionada des de Madrid (pensions, subsidi d’atur, inversions en infraestructures estatals, defensa…), circumstància que complica enormement els càlculs de la despesa territorial de l’Estat a Catalunya.

Les declaracions d’Antoni Castells ens arribaven poques hores després que s’hagués donat publicitat a xifres força dispars en quant a l’abast del dèficit fiscal. El conseller Andreu Mas-Colell l’havia establert en el 8’4% del PIB mentre que el PSC, per boca de la seva diputada Rocío Martínez-Sampere, el situava en el 0,4% i denunciava que el mètode de càlcul utilitzat pel conseller no es corresponia amb el que des del govern de la Generalitat de Catalunya s’havia usat fins ara. La resposta des de les files del govern i de CiU arran aquesta discrepància va ser immediata: qui no coincideixi amb les xifres del govern no és un bon patriota… Tanmateix el més possible és que cap de les dues xifres s‘ajusti a la realitat pel fet que hi ha quatre possibles models a aplicar per fer el càlcul del dèficit, i cada model dóna un resultat diferent.

Però mentre discutim si el dèficit és de tant o de quant, mentre ho posem tot al mateix sac i barregem conceptes com la llei de consultes i el pacte fiscal, mentre carreguem els neulers afirmant que la responsabilitat de la situació actual es deu únicament als governs anteriors que ens han deixat una herència que no esperàvem…, passen coses que mai no haurien de passar. Com, per exemple, que evidenciem la nostra incapacitat de vertebrar un front polític ampli per presentar-nos a Madrid amb una sola veu i reclamar un règim econòmic per Catalunya equitatiu, així com el compliment del què havia estat ja pactat. Com que el govern bipartit de CiU, en un exercici de patriotisme ben peculiar, prefereixi pactar pressupostos, lleis i composició de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) amb el PP que –recordem-ho als més desmemoriats— és aquell mateix partit que va portar l’Estatut de Catalunya davant el Tribunal Constitucional (TC), i aquell mateix partit que va recórrer el model d’immersió lingüística davant el Tribunal Suprem espanyol…

Les paraules de Pep Guardiola continuen ressonant encara dins l’edifici del Parlament. Les recorden?: “Si ens aixequem ben d’hora, ben d’hora…, no hi ha retrets…, no hi ha excuses…, i ens posem a pencar, som un país imparable”. N’hi farem cas?

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 de març de 2012