Els darrers Eurobaròmetres (estudis demoscòpics d’opinió de la ciutadania europea) reflecteixen que el nombre de persones que desconfien de les institucions europees augmenta dia rere dia. Una dada, que tal com s’està gestionant la crisi econòmica a la Unió Europea (UE), i especialment als països de l’eurozona, no hauria de sorprendre a ningú, la qual cosa no vol dir que no ens hagi de preocupar. L’arrel de la tendència d’aquesta creixent desafecció europea cal buscar-la en el fet que una crisi que inicialment va ser estrictament financera i centrada als Estats Units d’Amèrica (EUA), ha acabat essent plenament europea i afectant molt particularment als països de l’eurozona. Malgrat això, els fets evidencien que ni els governs dels països de la UE, ni tampoc les institucions europees, no han estat capaços ni capaces de trobar solucions a la crisi, i menys encara de transmetre confiança a la ciutadania en quant a l’èxit de les medicacions que se’ns estan administrant. Mentre, les condicions de vida empitjoren per a moltes persones i en molts països, i la ciutadania, espantada, no s’atreveix a dir ni piu. A més, en cap moment es té la impressió que els sacrificis que ara toca fer si-us-plau-per-força, poden veure’s compensats en el futur, tan bon punt la reactivació econòmica es produeixi. Molt al contrari.
Si la desorientació regna a la UE –o almenys aquesta és la sensació que es transmet amb l’aplicació de polítiques fiscals estrictes, i per contra l’absència de mesures reactivadores de l’economia–, què no ha de passar a Espanya que continua marxant al pas que des d’Europa se li imposa. Enmig d’aquest panorama, s’ha aprovat aquí una reforma laboral que destaca per la seva extremada duresa. En especial pel què fa a les retallades en matèria dels drets que fins ara assistien als treballadors i treballadores. Una reforma feta a mida dels interessos patronals, sense que en cap moment s’hagi establert des del govern cap mena de diàleg amb les centrals sindicals. Una reforma que no fa més que donar una altra volta de cargol a la molta pressió que ja suporten les persones més febles i amb més dificultats. Una dada que coneixíem dilluns provinent de fonts sindicals, il•lustra perfectament a qui beneficia la reforma: en les tres setmanes transcorregudes des de la seva entrada en vigor, els expedients de regulació d’ocupació (ERO) iniciats s’han triplicat en relació als que s’havien activat en les tres setmanes precedents a la reforma.
Davant aquest escenari de pèrdua de drets, davant les perspectives d’un creixement de l’atur i de la manca de diàleg, no els quedava als sindicats cap més sortida que la de formalitzar la convocatòria d’una vaga general per, d’una banda, pressionar i exigir al govern un canvi d’actitud; de l’altra, per deixar clara quina és la percepció de les persones que depenen estrictament d’un sou i de les que ni tan sols el tenen, i de dir que ja n’hi ha prou de retallades sens fi; retallades de les quals per cert no en coneixem ni en coneixerem el seu abast fins que no siguin presentats els pressupostos generals de l’Estat que, casualment, seran sotmesos a la consideració de les Corts una vegada s’hagin celebrat les eleccions andaluses. Arran la convocatòria de la vaga, les veus de la dreta no han trigat gens a dir que la convocatòria de vaga és inoportuna. Potser caldrà preguntar a aquestes veus quan consideren que una vaga general és oportuna…
Continuem instal•lats en la cançó de l’enfadós que no es cansa de repetir-nos que per la via de les retallades, només s’aconsegueix destruir ocupació i atemptar contra drets socials que tan de temps de lluita havia costat conquerir.
Publicat a Diari de Sabadell, el 15 de març de 2012
Bé, Joan. Molt bé. La vaga general –que Rajoy ja va dir que l’esperava malgrat ara la critiquin–, em sembla necessària. És inacceptable que els joves estiguin tot un any treballant en pràctiques, i si no els va bé pel què sigui, acomiadar-lo i agafar-ne un altre… I tan frescos! En fi, ja veurem com s’acabaran les famoses retallades per la gent normal, que no pas per als politics que retallen… però que ho fan per als altres. A ells, als polítics, que no els toquin massa les nòmines. I quan pleguen, es col·loquen en consells d’administració de grans empresas i a cobrar s’ha dit… i no precisament poc!
Fins la propera!
Benvolgut Joan,
Aquet cop no comparteixo, la teva opinió, ja que per a mi el què diu reforma laboral no és res més que un pintat de cara. I normalment, sota els pintats, hi segueix havent-hi la mateixa merda, que tard o d’hora torna a florir.
Estem al segle XXI i la patronal, sindicats i govern segueixen estant a segles diferents. Per tant tenim mala peça al taler.
Reforma vol dir això, reforma. És a dir, partir de zero, deixant les 4 parets mestres, i refer la casa.
Em falta espai i capacitat de síntesi per explicar com crec que hauria de ser la relació laboral. El que tinc clar és que aquesta només segueix mantenint, i jo diria que augmentant, la distància entre patronal i sindicats. I així no es va enlloc. Ans el contrari ens portarà a la ruina!!!!!!
Bona nit, si ho podem dir així…
Marià
Hola, Joan,
Seguim sent els mateixos de sempre els que hem de pagar els plats que els polítics han trencat. I dic els polítics per que ells són els que han permès, per interès propi i particular, que els financers facin la seva sense vergonya ni moral. La situació que vivim l’ha provocat, al meu entendre, la “classe” financera i ho saben molt bé ells, però sucant per aquí (aportacions a les campanyes electorals) i sucant per allà ( aquí tens una caseta amb piscina, allà uns vestits, etc) tenen callada la “classe” política i fan que es desviï l’atenció cap als “mercats”.
Els sindicats, ho he viscut en primera persona, remenen la política des d’una perspectiva diferent però tampoc estan lliures de pecat. A ells convocar vagues és una manera de prendre protagonisme i posar-se als titulars dels diaris. No dic que no s’hagi de fer vaga, crec que el tema és molt més profund i senzill.
Mentre hi hagi qui faci callar els Garzón de torn, no farem res de bo.
Reclamo una justícia imparcial que apliqui la llei per a tots igual. Ni pot haver un Jan Valjan (Els miserables) que l’enviïn a galeres per robar un tros de pa ni pot haver un Urdangarin, un Matas, un Camps, que se’n surtin descaradament.
M’agrada el teu estil de fer denúncies, segueix així.
Miquel
Absolutament d’acord amb el teu comentari i amb els de Josep Puigmartí i Miquel de la Rosa. La vaga general és, malauradament, necessària, com a últim recurs dels treballadors –i dels aturats– per intentar evitar no només la reforma laboral sinó la greu retallada de l’Estat del benestar. Els mateixos responsables de la crisi econòmica que estem patint estan aprofitant ara, amb la connivència dels polítics més conservadors d’Espanya i Catalunya, per carregar-se els serveis públics essencials que han costat segles de lluita sindical, ciutadana i professional.
Ja ho hem parlat Joan en converses de cafè. Els capitalistes estan aprofitant que les classes més desafavorides no tenen uns defensors que els facin por. La caiguda del Mur, la davallada de la Unió Soviètica, permet la barra lliure dels defensors del capitalisme salvatge, sense regulació, sense límits, sense pors a una rebelió, a una extrema esquerra violenta, … Les victòries de la socialdemocràcia i les concessions de les oligarquies mundials no haurien estan possibles sense l’existència de forces que intimidessin als més rics del planeta, el pais o la ciutat. M’està sortint aquest escrit molt radical, però la situació m’hi aboca. Els drets no es troben, es conquereixen. No ens els han donat per magnanimitat; els hem hagut d’esgarrapar un a un, amb suor i, alguns, de vegades, amb sang i llàgrimes. I ara estan aprofitant per treuren’s-els, perquè creuen que ja no ens els mereixem. No els fem por.
Salut.
Andreu.
A moltes sales de professors/es se sent dir que ‘els joves no fan res’ ‘els joves no es mobilitzen’ i frases similars però, i nosaltres què fem?
Ens agradi o no som un model que alguns estudiants segueixen. Ens agradi o no som un mirall en el qual molts joves es miren.
Doncs fem el què hem de fer: ensenyem a fer una vaga fent-la, ensenyem a ser crítics criticant el poder establert.
Passem a l’acció de manera activa i no passiva.
http://joseluisregojo.blogspot.com.es/2012/03/que-hacer-ante-la-huelga-que-fer-davant.html