La Unió Europea no detura el seu pas i ja camina cap a la seva ampliació. Aquest podria un dels titulars que podria resumir una part del què ha estat la cimera comunitària celebrada a Luxemburg, que tanca l’any polític europeu i que també ha servit per cloure la presidència de la Unió que durant els darrers sis mesos ha exercit el més petit dels països del Benelux. D’altra banda, el titular proposat, dóna dimensió exacta de la voluntat que anima els actuals membres de la Unió Europea, de no tancar les seves portes a ningú i de voler aplegar sota la bandera comunitària a tots els països que formen part del marc  geogràfic del vell continent.

El cert és que el procés al qual estem assistint de vertebració de la Unió Europea, és un cas sense precedents en la història. Fins ara, sempre que s’havia produït un procés d’unió o d’abolició de fronteres i d’unificació de polítiques econòmiques i monetàries en un territori determinat, era com a conseqüència d’un conflicte bèl·lic a partir del qual el guanyador imposava les seves condicions de domini sobre el perdedor. Mai no havia succeït que, per voluntat pròpia un país o -en el cas de la Unió Europea- un conjunt de països, estiguessin disposat a renunciar, voluntàriament, a les seves respectives autoritats en els àmbits econòmics i monetàris, de les fronteres i de les polítiques exteriors i de seguretat, en favor d’ens superiors creats expressament i lluny del domini d’un estat en concret. En d’altres paraules, el procés en el qual es troben immersos els quince actuals socis de la Unió Europea, hauria estat impensable només fa només unes poques dècades, quan Europa sortia, traumatitzada, de dues tràgiques guerres separades per ben pocs anys i que, darrera seu,  havien deixat un seguit de traumes i d’odis que semblava que mai més no es podrien oblidar.

Però el cert és que, en pocs anys, la Unió Europea ha estat capaç de sentar les bases d’una entesa i una concòrdia creixent entre països que havien estat fortament enfrontats. Una entesa i concòrdia que ha anat molt més enllà que fer possible una simple col·laboració i cooperació econòmica. La Unió Europea és a les portes de la implantació d’una única política econòmica i monetària que possiblement tindrà conseqüències actualment impensables. I no només això. A les portes de la Unió Europea s’apleguen una gran munió de països que es deleixen per entrar a formar part del club. Amb alguns d’aquests aspirants, en concret sis, es començarà a negociar el procés de la seva adhesió que podria concloure al finalitzar el primer lustre del proper segle.

Tot plegat fa pensar que, malgrat les divisions que es varen posar de manifest a la cimera de Luxemburg, la Unió Europea continua avançant amb pas ferm i decidit.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 15 de desmbre de 1997