Divendres migdia. Just acabava de dinar quan la sintonia del TN començà a inundar l’estança on em trobava. Vaig asseure’m davant el televisor. Primer els titulars del dia. Després la referència al Consell de ministres que s’acabava de fer a Madrid i una connexió en directe amb La Moncloa. Davant els i les periodistes que es trobaven a la sala de conferències de premsa compareixien tres ministresses aparentment disposades a donar raó del què havia estat i donat de sí la reunió ministerial. Només van caldre uns segons per adonar-me que les explicacions de les ministresses –marcades de prop per la mirada vigilant de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría–, serien administrades com sempre enmig de circumloquis que feien difícil delimitar l’abast dels acords adoptats pel govern. Caldria esperar –vaig pensar– els BOE’s dels dies després per veure i llegir la lletra petita i saber fins on arribaven les retallades de torn, i com aquestes afectarien a la majoria dels mortals i a les famílies que, per cert i dit sigui de passada, no disposen d’uns ingressos mensuals de l’ordre dels 8.000 euros com, en un dissortat exemple per il•lustrar com es faria el càlcul per saber si es tenia dret o no als ajuts del Pla Preparava, va posar la ministressa d’ocupació i seguretat social Fátima Báñez.

Mig endormiscat jo seguia les evolucions de la conferència de premsa. De sobte, en un aiguabarreig d’imatges sense aparent sentit, em vaig notar flotant i transportat al fictici poble de Fuentecilla en el qual el malaguanyat Luis García Berlanga va situar, l’any 1957, l’acció de Los jueves milagro, un dels títols cinematogràfics més celebrats dels que va dirigir. Un film que malgrat les dificultats òbvies de l’època, retratava perfectament i en clau d’humor a la societat espanyola governada pels poders i pels poderosos fidels al règim franquista. Una societat sotmesa, també llavors, a una concepció religiosa tancada i allunyada de les persones. Aquestes imatges en blanc i negre se’m confonien amb les que des de la pantalla del televisor traslluïen què passava a la sala de conferències de premsa de La Moncloa, i que al seu torn se’m barrejaven amb unes altres del president del govern Mariano Rajoy repetint enfadosament aquella amenaça-sentència-avís per a navegants de que els divendres reformes…

L’autoritària veu de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría acabà per imposar-se a aquest meu popurri d’imatges retornant-me al món dels mortals. Això passà just quan la vicepresidenta es disposava a encetar una d’aquelles seves intervencions-sermons habituals en les seves compareixences destinades a ratificar que les mesures adoptades en Consell de ministres són sempre les que “millor serveixen als interessos del país”. Una breu pausa i un canvi d’actitud de la vicepresidenta, que ara clavava la seva punyent mirada en un punt inconcret de la sala, serviren de preàmbul escènic per a una peculiar anàlisi entorn les causes que allunyaven Espanya de les inversions i de la confiança estrangera. En un embolica que fa fort que Déu n’hi do, Sáenz de Santamaría ens feu saber que una d’aquestes causes radicava precisament en el sentiment creixent que a Catalunya es donava en quant al dret a decidir que –afegia–, no feia més que crear “un clima d’inestabilitat” que en res afavoria als interessos dels mercats. Ben mirat es tractava d’una anàlisi que entroncava perfectament amb la concepció berlanganiana del país posada de manifest en Los jueves milagro en què correspon a les autoritats –no pas a la ciutadania— decidir què cal fer, quan i com… Els col•lectius independentistes estan en deute amb la vicepresidenta del govern espanyol pel seu suport inestimable a l’hora de sumar adeptes a la causa sobiranista.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 d’agost de 2012.