L’Estat francès ha fet del jacobisme la seva raó de ser. El centralisme parisenc impregna el territori del país veí que veu com, des del nord fins al sud i des l’est fins a l’oest, arreu es respira un centralisme indiscutible que no per això vol dir que sigui indiscutit. Ni bretons, ni alsacians, ni catalans semblen tenir cabuda en allò que, per tal de no ferir susceptibilitats de cap mena, podria anomenar-se com peculiaritats regionals franceses. Cert és que els corrents autonomistes o independentistes, llevat dels nacionalistes corsos, no es fan sentir  com en d’altres latituds i estats del vell continent.

Eina és un poble petit, situat en la vessant nord dels Pirineus. La seva economia es fonamenta en el negoci que es deriva de la neu que a l’hivern hi cau i que, al cobrir prats i pendents, posa a punt algunes pistes d’esquí per al gaudi d’aquells que s’arriben fins aquella contrada. Però quan l’hivern passa, Eina queda submergida en una mena de letargia que es perllongarà fins que la tardor anunciï que un nou hivern és a punt d’arribar. Els habitants d’Eina estan molt preocupats pel seu present i encara més pel seu futur. I malgrat així ho han fet saber a les autoritats corresponents i competents, la veritat és que ningú no els acaba de fer massa cas. Tampoc els partits polítics francesos d’àmbit estatal, que semblen més preocupats per les grans qüestions que tenen a veure amb la “grandeur” que no pas pels petits detalls que afecten a uns habitants que es troben perduts en una llunyana serralada de París, anomenada Pirineus.

Però els vilatans d’Eina no estan disposats a aguantar més el menyspreu que amb l’oblit els arriba. Sota el guiatge del seu alcalde, s’han decidit fer un pas endavant per tal de reconduir el seu futur. Pensen que si administrativament depenguessin de Catalunya, les coses no els anirien tant malament. Per això volen demanar la independència de França i passar-se al país veí. La iniciativa, de moment, ha aconseguit encomanar de la mateixa febre a d’altres petits pobles i viles de la Catalunya nord, els quals s’estan pensant si s’afegeixen a la iniciativa dels d’Eina, convençuts també que amb la seva integració al país del sud, els seus nombrosos mals potser trobaran remei.

Però no cal enganyar-se. Els habitants d’Eina saben molt bé que difícilment veuran acomplert el seu somni. Això no obstant, de moment han aconseguit que es parli d’ells i dels seus problemes en els mitjans de comunicació. Potser d’aquesta manera aconseguiran que des de París se’ls acabi  fent cas, encara que sigui donant-los les restes dels que els queda del centralisme capitalí.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 26 de març de 1999