Ningú no sap del cert si les eleccions autonòmiques, quan se celebrin, les acabarà guanyant Jordi Pujol o, contràriament, serà Pasqual Maragall qui s’emportarà el peix al cove. D’entre moltes possibles raons per no saber que passarà, s’hi troba l’obvietat de no poder viatjar cap el futur i, després, en tornar, poder explicar què és allò que ens espera. Però, passi el què passi la tardor amb les eleccions al Parlament de Catalunya —per cert que hi ha qui assegura que sofriran un nou retard fins després de Nadal—, ningú no pot negar que l’efecte de la presència de Pasqual Maragall com a candidat amb possibilitats de rellevar el president Pujol, s’està deixant sentir i força. Només cal, sinó, fer una llambregada al panorama polític, econòmic i social de Catalunya per adonar-se de l’existència d’un escenari que hauria estat inimaginable només fa un parell d’anys; un escenari pel qual desfilen molts actors del que s’ha convingut en denominar societat civil, disposats a donar a conèixer els seus punts de vista i a promoure debats sobre qüestions diverses en relació al futur que es vol per Catalunya. Uns debats, al seu torn, que no fan més que posar negre sobre blanc allò que molts imaginàvem, però que no ens volíem acabar de creure: La  manca d’unes polítiques, coherents i concretes, per part de l’actual govern de la Generalitat de Catalunya i de la coalició que li dóna suport en relació a les grans qüestions del país. Un parell d’exemples els trobem en les dificultats de l’economia catalana per assegurar-se un desenvolupament sostenible o en el recentment encetat debat sobre el model d’universitat pública pel qual cal apostar. Són dos botons de mostra de les indecisions que el govern de la Generalitat de Catalunya evidència pel fet de no tenir les idees suficientment clares.

En tots els debats que s’han endegat, però, hi ha un element comú i transversal: el de l’exigència d’una gestió cada vegada més eficaç i més eficient dels recursos públics. En d’altres paraules, el clam de la societat per tal que els recursos públics siguin gestionats amb criteris clars i amb conceptes de rendibilitat social. ¿Algú ha pensat què passaria si s’establís l’obligació que les institucions que perceben diners públics per tal de prestar serveis també públics, haguessin de rendir comptes de forma regular, directe i convincent de la seva gestió? Si així fos, ens trobaríem possiblement amb la sorpresa de què amb uns mateixos recursos públics es podrien prestar més serveis i aconseguiríem que amb la mateixa pressió fiscal que patim, però amb una gestió més eficaç i eficient dels recursos obtinguts, s’endeguessin més projectes i iniciatives al servei de la societat en general i dels ciutadans en particular.

De moment, però, són ben poques les entitats i institucions prestadores de serveis públics disposades a avaluar-se públicament. Domina massa encara aquella identitat matemàtica que presumeix que privat és a eficiència com públic a ineficàcia. Una identitat que a despit que no sempre es compleix, caldria trencar definitivament per tal de demostrar que el caràcter públic d’una institució pública no està renyit amb la qualitat, l’eficiència i el rendiment social a l’hora de prestar serveis. Tenim ben a prop nostre un d’aquests  exemples: el del Consorci Hospitalari del Parc Taulí, en què l’entesa entre el sector públic i el sector privat està donant uns excel·lents resultats en forma d’una millor i més eficaç prestació d’un servei essencial com ho és el sanitari.

Sigui o no per casualitat, el retorn de Pasqual Maragall a l’escenari de la política catalana com a candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya, ha ajudat a què en aquest nostre petit país es recuperi la confiança i l’esperança en el futur. És només un dels efectes de l’efecte Maragall.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de març de 1999