• Dilluns 1 de gener de 2024

Avui no hi ha diaris en paper

Si em pregunteu què més vull per aquest 2024 que acabem d’encetar, us respondré amb aquests versos de Joan Oliver que formen part del seu poema “Tirallonga de monosíl·labs”:

“I a més, què vull?
Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.”
 
“Ei! Si pot ser”, es clar!!!

Bon any! I que els déus i les musses ens siguin propicis… Que bona falta en fa

  • Dimarts 2 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“L’economia es frenarà però sense entrar en crisi” (El Periódico)
“Rússia resisteix les sancions i espera que Occident afluixi l’ajuda a Ucraïna” (La Vanguardia)
“Espanya, segon país de la UE en entrades irregulars de migrants” (El País)
“Justícia castellana” (El Punt Avui)
“La meitat dels municipis en risc d’emergència superen el topall d’aigua” (Ara)
“Protagonistes 2023” (Diari de Sabadell)

No tinc cap bola de vidre per saber què ens ofereix l’esdevenidor. Però tant li fa, perquè si la tingués ben poc útil em seria, atès com van les coses i com d’accelerats esdevenen els canvis, sobretot els que tenen a veure amb la política. Clar que tampoc cal ser un  superdotat per saber que l’any 2024 vindrà marcat en general, per les eleccions europees i per les que tindran lloc en una setantena de països d’arreu que seran com una mena de test avaluador de l’estat de la democràcia mundial. Una democràcia que bé sabem que aquí, allà i més enllà està sotmesa a una forta erosió, sobretot a causa del creixement dels populismes de dreta extrema que com si es tractés d’un tsunami podria escombrar d’una passada moltes de les conquestes socials assolides les darreres dècades. Aquí, més a prop de casa, l’amnistia continuarà marcant i condicionant l’esdevenidor amb un PP que de la mesura n’està fent baluard.

  • Dimecres 3 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“Joguines menys sexistes” (El Periódico)
“La rebaixa de l’IVA amb prou feina es nota en el cistell de consum” (La Vanguardia)
“Hamàs acusa a Israel de matar al Líban el seu número dos” (El País)
“Bisbes envellits” (El Punt Avui)
“Putin s’acarnissa amb Kíiv i Khàrkiv” (Ara)

A fe que si ens atenem als fets que arreu i en tots els ordres s’estan produint des que va començar l’any, haurem de convenir que el 2024 no ha començat precisament amb bon peu. És així que no ens quedarà més remei que donar la raó als pessimistes indòmits que asseguren que, en efecte, aquest any ha començat més malament que no pas ho va fer el 2023, però també més bé que no pas començarà el 2025… Que Déu ens agafi confessats!

  • Dijous 4 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“Espanya registra un rècord de 20,8 milions d’ocupats” (El Periódico)
“La immigració irregular es va disparar un 82% a Espanya el 2023” (La Vanguardia)
“El pitjor atemptat en Iran encén l’Orient Proper” (El País)
“Mascareta de nou” (El Punt Avui)
“El PP vol ’dissoldre’ els partits que promoguin referèndums il·legals” (Ara)
“La cavalcada de Reis perilla per la possible pluja” (Diari de Sabadell)

Encara que no ho sembli –i certament no ho sembla– Sabadell ja és la Capital de la Cultura Catalana. Ho és des del primer de gener i almenys que jo sàpiga, fins ara, no s’ha fet cap avenç detallat quant al calendari d’esdeveniments culturals que tindran lloc a la ciutat al llarg d’aquest any. Només se’n sap que l’acte oficial d’obertura de la capitalitat, serà el 27 d’aquest mes, al teatre Principal, amb l’actuació de la pianista i compositora sabadellenca Laura Andrés. Clar que en aquest context sorprèn que el concert inaugural de la capitalitat s’hagi programat a El Principal i no pas, com a mínim, a la Faràndula que disposa d’un aforament força superior. Fem vots perquè aquesta capitalitat que ha començat una mica coixa, serveixi per projectar arreu la força que la cultura a Sabadell té, de la qual no n’hem sabut treure fins ara tot el profit.

  • Divendres 5 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“Estat islàmic s’atribueix l’autoria del doble atemptat a l’Iran” (El Periódico)
“Els salaris dels joves estan en un 35% per sota de la mitjana” (La Vanguardia)
“L’Estat islàmic assumeix l’autoria de l’atemptat a Iran” (El País)
“Pressupostos en paral·lel” (El Punt Avui)
“ERC vol lligar els pressupostos catalans als de l’Estat” (Ara)

L’esperança és el darrer que es perd és sens dubte el principi que almenys fins ara està aplicant el Govern de Catalunya quant a l’establiment de la seva fórmula màgica amb la qual acarar una sequera que cada dia que passa és més preocupant. I aquesta no és una constatació fàcil de fer que em tregui de la butxaca. Fixem-nos si no que el Govern continua fiant la solució de la sequera a l’arribada d’unes pluges generoses que l’apaivaguin –o que fins i tot la reverteixin– i d’aquesta manera evitar haver de prémer el botó d’emergència per sequera. Vaja, dit d’una altra manera, que el Govern prefereix fer cas al costumari popular que resa que dia passa anys empeny. Més preocupant és, però, que davant la fuita d’aigua que diàriament es produeix a les xarxes –fuita que en determinats casos arriba al 25% de l’aigua que transporten– el Govern continuï –a través de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA)– retardant sine die la concessió d’ajuts a aquells ajuntaments que els han sol·licitat amb la voluntat de reparar i modernitzar les xarxes de la seva competència.

Clar que avui és vigília de la Diada Màgica de Reis i sembla que, finalment, com si es tractés d’un acte màgic, la pluja arribarà… Si això acaba passant haurem de creure amb els miracles, ja que la darrera gran sequera va acabar després que el llavors conseller Francesc Baltasar pugés a Montserrat el 2 d’abril de 2008 i malgrat no ser creient, implorés a la Moreneta l’arribada de la pluja, la qual cosa s’esdevingué ocasionant, però, inundacions per la gran quantitat d’aigua que en pocs dies va caure. O potser és que com cantava Raimon, “el meu país la pluja no sap ploure. O plou poc o plou massa. Si plou poc és la sequera. Si plou massa és la catàstrofe.”

  • Dissabte 6 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“La mascareta obligatòria als hospitals i CAP catalans” (El Periódico)
“La grip fa tornar l’ús de la mascareta als centres sanitaris” (La Vanguardia)
“Espanya tindrà al 2024 més tropes a l’exterior que mai” (El País)
“La salut té gènere” (El Punt Avui)
“La mascareta torna als centres hospitalaris” (Ara)
“Els Reis porten pluja d’Orient” (Diari de Sabadell)

‘Gener’. Joana Raspall

“En la nit, tres mudats
cavallers fan sa via.
Són tres reis d’Orient
que han sortit d’un país
sense nom.
Si teniu en el cor fantasia,
inventeu-ne un de bell
per al món més feliç.”

Matí de la Diada de Reis. Després de la pluja –tant esperada com inoportuna– que anit va malbaratar la cavalcada dels tres egregis personatges, la ciutat s’ha despertat sota l’esguard d’una lluna minvant delerosa de veure com els més petits de cada casa, il·lusionats, descobreixen els presents que els Reis els han deixat. Mentre ells ho fan, nosaltres, els més grans, ens desitjarem que la pau i el benestar ens acompanyin tot l’any. Una pau i un benestar que, tanmateix, els és negada a tantes i tantes persones d’arreu del món, sotmeses com estan als interessos dels més poderosos que res no saben, ni tampoc volen saber, de drets humans, de Nadal ni de la màgia que –diuen– l’envolta.

  • Diumenge 7 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“Examen jurídic a la llei d’amnistia” (El Periódico)
“La Copa de l’Amèrica quadra els comptes amb els patrocinis” (La Vanguardia)
“La guerra entra en la fase més perillosa de contagi regional” (El País)
“El Punt Avui es fusiona amb La República i l’Econòmic” (El Punt Avui)
“La batalla d’Avdíivka, al Donbass, la nova ‘morgue’ de la guerra d’Ucraïna” (Ara)

Surto a caminar com faig cada dia. Les places i carrers estan més solitàries que no pas mai. Deu ser –penso– conseqüència del fred que avui fa que, certament, poc convida a la pràctica de l’esport al carrer. Sintonitzo els primers informatius del dia i amb preocupació constato que avui, el món, és una mica més insegur que no pas ho era ahir. El conflicte de l’Orient Mitjà tendeix a prendre unes dimensions que no només serà difícil de revertir sinó que és susceptible d’acabar per implicar de ple el món àrab, després que Israel ha respost a un atac de Hezbolà perpetrat des del Líban.

  • Dilluns 8 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“Rússia redobla els atacs aeris a Ucraïna” (El Periódico)
“La majoria d’investidura afronta la primera prova de foc” (La Vanguardia)
“El PP s’encamina a Galicia a renovar la majoria absoluta” (El País)
“El fals mite del mascle alfa” (El Punt Avui)
“Els números vermells posen al límit vint-i-set ajuntaments” (Ara)

“Malauradament, a la política catalana li sobren declaracions i li falten continuïtats. Li sobra improvisació i li falta raonament. Li manca sentit d’estat i li sobra ingenuïtat. Una societat només té una manera d’avançar: posseint una idea clara i àmpliament compartida de país, i un bon estat al darrere. Ara els catalans no tenim ni una cosa ni l’altra.” L’entre cometes indica que el text no és meu. És de Ferran Mascarell i l’he extret d’un seu article publicat avui al digital Nació sota el títol “De veritat que s’ha acabat el procés?” (https://www.naciodigital.cat/opinio/26917/veritat-acabat-proces). Un text que, d’una banda, és un resum perfecte del moment pel qual l’independentisme transita, conseqüència en gran part –i això és collita meva sobradament coneguda– de la manca d’un projecte aglutinador, capaç d’unir a totes les forces que legítimament creuen que la solució dels nostres mals passa per la independència de Catalunya. De l’altra, l’acceptació tàcita del desencís acumulat per la ciutadania la darrera dècada i, en especial, des del setembre de 2017 i de l’1-O que el va seguir, quan “tot ho teníem a tocar” i la independència era qüestió de divuit mesos. Assenyalat això, crec que ha de ser un bon a hores d’ara l’exercici de repassar l’hemeroteca per adonar-se de com –també en el cas de Mascarell– la majoria dels “ideòlegs” de l’independentisme s’han anat espolsant de la responsabilitat que els pertoca i han transformat en tercera persona allò que ells havien escrit i defensat en primera. Però així són les coses. Bé sabem que els fracassos mai no tenen els protagonistes que als encerts els sobren. Com ha escrit Lluís Bassets avui a El País (https://elpais.com/espana/catalunya/2024-01-08/referendum-pantalla-pasada.html), “la dècada perduda ha despullat els vells mites. No hi ha acord, ni tan sols a Catalunya, sobre la naturalesa del conflicte. Si per a uns és la recuperació d’una nació extraviada des del 1714, per a altres és simple política contemporània a resoldre en el marc de la Constitució i de l’Estat de dret.” Suma i segueix…

  • Dimarts 9 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“El Govern, encallat contra el canvi climàtic” (El Periódico)
“Junts condiciona el seu vot a multar les empreses que no tornin a Catalunya” (La Vanguardia)
“Tens compte enrere en la primera votació clau de la legislatura” (El País)
“Joc obert” (El Punt Avui)
“Junts demana al PSOE la retirada dels decrets i Podem hi exigeix canvis” (Ara)
“El patrimoni més reconegut” (Diari de Sabadell)

Puigdemont torna a tensar la corda a partir ara de fer valer els 7 escons dels quals disposa al Congrés de Diputats, clau a l’hora de mantenir estable la majoria d’investidura de la qual Pedro Sánchez disposa. Puigdemont sap que només amb els escons del PP i de Vox és impossible que prosperi una moció de censura contra Sánchez i amb això també juga. La pregunta és fins quan aquesta actitud constant de posar condicions –a voltes esperpèntiques– i bastons a les rodes li pot generar rèdits electorals. I és que el risc que Junts corre amb aquest no menjar, però tampoc no deixar fer-ho, és que la ciutadania se’n cansi i en unes pròximes eleccions acabi per treure-li part del suport que ara té. Per cert, aniria bé saber quin és el programa que Junts defensa, més enllà de procurar pels interessos dels seus, atès que el vot en contra dels tres decrets que demà es sotmetran a votació al Congrés de Diputats, farà decaure mesures per lluitar contra la crisi ara vigents, així com d’altres que tenen a veure amb l’escut social, amb l’augment de les pensions al capdavant…

  • Dimecres 10 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“L’alcaldia seria per al PSC, no hi ha moció de censura viable” (Xavier Trias) (El Periódico)
“Junts estrena legislatura amb un avís a Sánchez” (La Vanguardia)
“Junts i Podemos posen a prova l’estabilitat de la legislatura” (El País)
“Cap a una Catalunya més àrida” (El Punt Avui)
“L’escalfament s’accelera” (Ara)

Parlar de mi, dels meus sentiments, de les meves emocions, és un exercici que he practicat poc en aquest meu dietari, a despit que ara mateix tingui la sensació que cada vegada tendeixo més a fer-ho, com és en el cas d’avui. Hi ha vegades que en la vida de cadascú es donen coincidències que, per això mateix, et mouen a la reflexió a la cerca del perquè d’aquestes coincidències. Com és el cas d’ahir mateix, quan en el decurs de sengles converses amb dues persones i escenaris diferents que tenen en comú el fet de ser molt més joves que no pas jo, vaig acabar sent sotmès a un interrogatori sobre fets i circumstàncies de la meva trajectòria professional. En cap d’ambdós casos vaig sentir-me incòmode. Més aviat al contrari, atès que fins i tot vaig experimentar un cert gaudi evocant i explicant moments de la meva trajectòria professional a la qual, amb la jubilació, vaig posar punt final, just ara fa deu anys. La conclusió inequívoca que d’ambdues converses vaig extreure’n, és que he assolit aquella edat en la qual les experiències viscudes per un mateix comencen a ser d’interès per aquelles persones curioses més joves que ara es troben en plenitud de les seves respectives trajectòries professionals. És aquell mateix interès que jo sentia fa uns anys quan se’m brindava l’oportunitat de conèixer aspectes i moments de la trajectòria professional de persones més grans i experimentades que no pas jo era llavors.

  • Dijous 11 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“Junts mareja Sánchez per salvar les primeres votacions” (El Periódico)
“Sánchez salva els seus decrets amb més concessions a Junts” (La Vanguardia)
“Sánchez salva dos decrets ‘in extremis’ i fracassa el de Díaz” (El País)
“Teràpia de xoc per  la Catalunya rural” (El Punt Avui)
“Junts salva dos decrets de Sánchez a canvi de competències en immigració” (Ara)
“Hospital i CAP, al límit del virus de la grip” (Diari de Sabadell)

Ahir es va viure al Senat –seu del Congrés provisional arran les obres en la cambra baixa–  un dia políticament tens que darrere seu deixen algunes conclusions que em limito simplement a apuntar. La primera, que, com bé sabem, en política, el no més rotund és el pas immediat del si, encara que sigui amb condicions. La segona, que Sánchez continua sortint-se’n de totes, a despit que sigui “a empentes i a rodolons”, que deia un amic meu. La tercera, que Junts està reorientant la política del “cobrar per endavant” per entrar en la del “peix al cove” que tan bé practicava Pujol. La quarta, la diversitat extrema quant a les reaccions i opinions sobre allò que ahir va passar al Congrés, que es reflecteixen en els mitjans de comunicació. Reaccions i opinions que posen en relleu que les coses de la política, des de Madrid o des de fora de Madrid es veuen força diferents segons sigui els que arriben a acords i pactes. Algú recorda els comentaris que va merèixer el Pacte del Majestic (28 d’abril de 1966) entre l’Aznar que parlava català en la intimitat i el Pujol que el 1984 havia estat nomenat “español del año” pel diari ABC en ple cas Banca Catalana?

  • Divendres 12 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“Una trucada de Puigdemont i Cerdán va salvar el pacte” (El Periódico)
“El PSOE prova de rebaixar l’abast dels pactes amb Puigdemont” (La Vanguardia)
“El Gobierno minimitza la cessió a Junts en política immigratòria” (El País)
“La cultura que ve” (El Punt Avui)
“Junts vol que la Generalitat pugui expulsar immigrants multireincidents” (Ara)

  1. Llegeixo que han començat les obres de construcció del corredor que ha d’unir les línies del Vallès i del Baix Llobregat dels FGC. Res a dir. Però que ningú no pensi que es tracta d’un corredor per unir Terrassa i Martorell, que disten 13 km –la qual cosa sí que serà una millora estratègica i efectiva de les comunicacions ferroviàries entre el Vallès i el Baix Llobregat–, sinó que es tracta d’un corredor pensat en clau estrictament barcelonina, que es materialitzarà amb la construcció d’un túnel que unirà les estacions de plaça d’Espanya i de Gràcia. El centralisme barceloní continua fent de les seves i amb actuacions com aquesta poc s’avança. Ens queixem del servei que presta RENFE que per anar de Terrassa a Martorell inverteix 1 hora i mitja, cinc minuts menys del què invertiran els FGC quan la connexió entre línies sigui un fet. Ah! Una connexió, a més, que requerirà i transbordament atès que les amplades del metro del Vallès i el del Baix Llobregat no coincideixen. Calen més comentaris? Tan difícil hauria estat unir Terrassa i Martorell per via ferroviària i d’aquesta manera tancar un anell ferroviari fonamental per a les comunicacions Vallès – Baix Llobregat?
  2. ”Si, però no”, podria ser el titular del pretès pacte establert entre PSOE i Junts que va permetre, abans-d’ahir, “salvar els mobles” dels uns i dels altres i evitar es produís la primera gran derrota del Govern Sánchez. I és que cadascuna de les parts pactants ha interpretat el contingut de l’acord –del qual no n’existeix cap document– de manera ben diferent. Un pacte que, tanmateix ha irritat a ERC pel que interpreta com una manca de lleialtat que el Govern espanyol ha tingut envers el de la Generalitat, al pactar amb Junts mesures les quals correspon al Govern de Catalunya aplicar.
  • Dissabte 13 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“Catalunya sols podria expulsar reincidents si ho permet un jutge” (El Periódico)
“Els EUA i el Regne Unit ataquen ataquen objectius huthis al Iemen i amplien la guerra” (La Vanguardia)
“Màxima tensió per l’atac dels EUA i del Regne Unit a Iemen” (El País)
“El presoner de la Torres Hostench” (La República – El Punt Avui)
“El salari mínim puja fins als 1.134€” (Ara)
“Quin aire respirem?” (Diari de Sabadell)

Punt final a una setmana políticament convulsa. No endebades, el que ha passat al Congrés dels Diputats aquests darrers dies és una mostra més de com estan de tensionades les coses de la política, també a casa nostra, quan cadascú interpreta i manipula uns mateixos fets a conveniència. És en aquest context que no és estrany que l’acord –o potser millor, el pretès acord– entre Junts i el PSOE invocat per evitar que el Govern espanyol patís la primera derrota parlamentària després que Sánchez fos investit president de l’executiu, tingui tantes lectures i interpretacions. Només el temps dirà que de cert hi ha darrere els acords  que, com a part positiva –i això no és gens menyspreable–, comporten de facto el retorn de Junts a la normalitat constitucional de la qual s’havien distanciat tant en l’espera que la llei de l’amnistia acabi el seu recorregut parlamentari i judicial que, previsiblement, serà més llarg del que Puigdemont desitjaria.

  • Diumenge 14 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“Madrid avança BCN en el duel dels concerts” (El Periódico)
“La llei d’Amnistia ha de ser molt sòlida perquè hi ha risc de boicot” (Pere Aragonès) (La Vanguardia)
“Expulsar a migrants correspon a l’Administració central” (Pedro Sánchez) (El País)
“La banca exhibeix fortalesa” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“El contingut en català a les plataformes es duplica en dos anys” (Ara)

Duel d’entrevistes als presidents d’Espanya i de Catalunya a El País i a La Vanguardia respectivament. L’un i l’altre mostren grans coincidències quant a les qüestions més espinoses, la qual cosa cal interpretar com la voluntat d’ambdós governants d’entendres i de deixar enrere batalles caïnites que a ningú beneficiaven. Tot i això, d’ambdues entrevistes es dedueixen punts en els quals Sánchez i Aragonès no estan d’acord i sobre els que caldrà negociar. En qualsevol cas, és simptomàtic que el gran exclòs d’ambdós presidents en sengles entrevistes és Junts, que en el cas d’Aragonès ni tan sols és citat ni una vegada.

  • Dilluns 15 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“He demanat al cos diplomàtic que defensi que defensi l’ús del català a la UE” (José Manuel Albares) (El Periódico)
“La cúpula policial va informar al govern de Rajoy de les seves pràctiques contra el procés ” (La Vanguardia)
“El PSOE escurça distàncies després de l’impacte de l’amnistia” (El País)
“En cinc o sis anys la ronda nord huria d’estar feta” (Marta farrés) (El Punt Avui)
“Trump comença la cursa electoral per tornar a la Casa Blanca” (Ara)

No acostumo a parlar aquí de cinema a despit que el cine ocupi un lloc rellevant d’entre les meves predileccions. Avui faré una excepció. I és que ahir vaig anar a veure Perfect Days, una obra sublim del director alemany Win Wenders que ens narra l’aparent rutinària vida d’un netejador de banys públics a Tòquio (fascinant, per cert, aquest submon nipó) que llegeix William Faulkner i que gràcies a la col·lecció de cassets dels anys setanta i vuitanta del segle passat de la qual disposa, gaudeix amb la música de Lou Reed, Van Morrison, Eric Burdon així com d’altres músics i cantants de substitució impossible d’aquells anys. Un personatge, interpretat magistralment per l’actor japonès Koji Yakusho, que sap treure també partit i profit de les passejades en bicicleta i que frueix contemplant els arbres assegut en qualsevol racó d’un parc; arbres que té cura de plasmar en imatges valent-se d’una càmera fotogràfica casualment analògica. El resultat de tot plegat: un film de dues hores de durada que, a banda de no deixar d’interrogar-nos en relació al ritme frenètic enmig del qual ens movem, acaba essent un cant vigorós als plaers més elementals de la vida… del món analògic i presencial.

  • Dimarts 16 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“6 de cada 10 mil.lennistes de BCN venen de l’estranger” (El Periódico)
“Sánchez demana aclarir l’operació Catalunya ‘fins a les últimes conseqüències” (La Vanguardia)
“El document PSOE-Junts no concreta les cessions en inmigració” (El País)
“L’empremta de Lenin” (El Punt Avui)
“Pressió a Rajoy per l’operació Catalunya” (Ara)
“El sou no m’arriba per pagar un lloguer” (Diari de Sabadell)

Puigdemont demanava fa uns mesos cobrar per avançat com a condició prèvia per a donar suport a la investidura del president Sánchez. La qüestió és que, de moment i que se sàpiga, no només no ha cobrat per avançat sinó que ha acabat fiant, en l’espera d’anar-s’ho cobrant a mesura que el temps passa i que l’amnistia arriba. Escrit això, he d’afegir que n’hi ha que des d’un punt de vista democràtic han fet malifetes remarcables –per dir-ho amb paraules amables– i que, això no obstant, mai no han acabat de pagar pel seu comportament. Que ningú pensi malament. No m’estic referint ara al procés, sinó al PP, del qual, des dels mitjans de comunicació, s’estan destapant detalls quant a la posada en marxa, quan governaven, de la policia patriòtica i de l’”Operació Catalunya”. Dues accions pensades per combatre i acabar amb l’independentisme des de les clavegueres de l’Estat amb la aquiescència del llavors president del Govern, Mariano Rajoy. Ara, mentre s’aporten noves dades provant l’indigne comportament policial i polític d’aquells dies contra qualsevol causa o persona que els sonés connectada a l’independentisme, és també quan el silenci de Feijóo es fa més còmplice i escruixidor. I com és norma de la casa, quan apareixen proves irrefutables de corrupció amb la utilització dels més tèrbols mecanismes i recursos d’Estat per combatre idees polítiques, el líder popular opta per fer seu el principi que resa que “receptes tinc que per a mi no vull”, posar cara de jugador de pòquer i exigir a Sánchez sense rubor, honestedat envers la ciutadania i respecte a la democràcia, en un intent esperem que erm d’esquivar com sigui la tempesta que li està caient a sobre comptant amb el suport dels tèrbols poders a l’ombra que “de haberlos, haylos”. L’esperança, diuen, és el darrer que s’ha de perdre. Així que confio que davant la magnitud dels fets sobradament coneguts i que ara s’estan substanciant, el PP –amb Rajoy al capdavant–­ dirimeixi responsabilitats davant la justícia i la ciutadania, encara que –utilitzant terminologia de l’ínclita Dolores Cospedal– sigui en diferit.

  • Dimecres 17 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“L’alcaldessa de Ripoll dificulta l’empadronament als immigrants” (El Periódico)
“La divisió entre ERC i Junts complica la tramitació de l’amnistia” (La Vanguardia)
“Els tribunals eviten entrar a investigar les maniobres del PP a Interior” (El País)
“Les taules de diàleg fracasaran” (Quim Torra) (El Punt Avui)
“El PSOE es nega a treure l’excepció de terrorisme de la llei d’amnistia” (Ara)

  1. Un fet insòlit ahir atesos els dies de polarització política pels quals travessem. PSOE i PP varen posar-se d’acord per votar plegats al Congrés dels Diputats. La causa: acceptar a tràmit la reforma de l’article 49 de la Constitució espanyola per la qual es substituirà la paraula “disminuïts” per “persones amb discapacitat”. Una aparent petita, però molt transcendent reforma, que anaven reclamant des de feia temps les entitats socials. Aquesta circumstància m’ha fet rememorar els dies en els quals, a Sabadell, es va fundar la que seria la primera associació de l’Estat quant a la protecció i suport a les persones nascudes amb síndrome de Down i a les seves respectives famílies. Va ser un primer gran pas en la línia de fer normal allò que era normal i d’aquesta manera deixar d’amagar, com fins llavors s’havia fet, a les persones afectades de la síndrome, talment com si no existissin. Encara que avui ens pugui semblar estrany, el nom que els fundadors elegiren per la naixent entitat fou Associació Protectora de Subnormals de Sabadell. Temps era temps!
  2. 25%. Sembla que no pugui ser, però és. Des de fa mesos sabem que ens trobem en situació de sequera, la qual cosa comporta haver de prendre mesures per combatre-la, abans no sigui massa tard. Això no obstant, per allò de no ser populars, el Govern ha anat ajornant l’adopció de mesures dràstiques amb la finalitat de reduir el consum de l’aigua i s’ha limitat a fer campanyes de conscienciació, confiant que la ciutadania seria responsable i que amb això n’hi hauria prou en l’espera de generoses pluges que no han acabat d’arribar. Però qui no ha fet els deures és precisament el Govern. Avui mateix acabem de saber que a Catalunya s’està malbaratant el 25% de l’aigua que circula per les xarxes. I això és inconcebible que continuï passant en una situació tant extrema com la que estem vivint. Governar també vol dir prendre mesures i emprendre accions a temps, més quan les pluges generoses seran cada vegada més escasses i “l’aigua no ens cau del cel” (segons se’ns diu en una de les campanyes de la Generalitat) sinó que com en aquest cas es perd a la terra…
  • Dijous 18 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“La Síndica investigarà el cas del padró de Ripoll ” (El Periódico)
“Barcelona es prepara per abaixar la pressió de l’aigua per la sequera” (La Vanguardia)
“Sánchez demana a Davos als empresaris que defensin la democràcia” (El País)
“Butxaques més buides” (El Punt Avui)
“Els lletrats del Congrés dubten que l’amnistia sigui constitucional” (Ara)
“14,5 milions de viatges en bus en un any” (Diari de Sabadell)

Un dels debats recurrents és si Sabadell ha de formar part –o no– de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Sincerament, crec que aquest és un debat estèril atesos els temps que correm. En el rerefons d’aquest debat hi nien interessos de tota mena –sobretot d’ordre polític–, els quals, tanmateix, explicarien en gran part el perquè, després de més de quaranta anys, Catalunya no disposa encara d’una Llei integral d’Ordenació del Territori com tampoc d’una llei electoral pròpia. Unes mancances que sens dubte contribueixen a mantenir i a generar nous desequilibris de tota mena en el conjunt del país. En aquesta tessitura, bo és recordar que en temps de la II República, la ponència d’Ordenació Territorial proposà –i el Parlament aprovà– dividir el país en 38 comarques i 9 regions o vegueries. Una d’aquestes regions –la I– abastava els 36 municipis que avui formen part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona més els set actuals integrants de l’Associació de Municipis de l’Arc Metropolità (Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú). Si llavors s’optà per definir aquesta Regió com a estratègica, tant pel desenvolupament econòmic i social de Barcelona com de la resta del país, costa molt d’entendre que passades nou dècades encara centrem el debat sobre si són llebrers o perdiguers. Molt oportú i profètic va ser Antoni Dalmau i Ribalta (president estat de la Diputació de Barcelona entre els anys 1982 i 1987) quan, en ocasió de la seva compareixença –el 2 de juliol de 1986!!– davant la Comissió del Parlament de Catalunya encarregada d’elaborar el text de la proposició de Llei de l’Organització Territorial i el Govern Local de Catalunya, de recordar una anècdota que, malgrat el pas del temps, no ha perdut encara avui plena vigència. Recordava Dalmau que el dia 10 de maig de 1933 quan el Parlament de Catalunya estava a punt d’enllestir el debat sobre l’Estatut Interior de la Generalitat, “Lluís Duran i Ventosa, diputat de la Lliga Catalana, proposà que el Parlament no es dissolgués fins després d’haver aprovat no sols l’Estatut Interior sinó també algunes altres lleis fonamentals, entre les quals esmentà la Llei Territorial de Catalunya. La proposta, que va ser rebutjada, provocà la rèplica d’Estanislau Ruiz Ponsetí de la Unió Socialista de Catalunya, que, sorneguer, preguntà si la Lliga pretenia allargar indefinidament la vida d’un Parlament en el qual es trobava en franca minoria, ja que proposava, ni més ni menys, esperar que la Cambra aprovés la Llei de Divisió Territorial. Enmig de les rialles dels diputats i amb tota la ironia, Ruiz Ponsetí manifestà que no creia pas que ni en cinc anys es posarien d’acord els diputats en aquest punt.” Cal afegir res més?

  • Divendres 19 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“Aragonès repetirà com a candidat d’ERC a les catalanes” (El Periódico)
“El jutge insisteix a acusar de terrorisme pel Tsunami i complica l’amnstia” (La Vanguardia)
“Junts assumeix els lleus retocs del PSOE a la llei d’amnistia” (El País)
“Dalí 20” (El Punt Avui)
“García-Castejón manté l’acusació de terrorisme a Tsunami per l’aeroport” (Ara)

Ha costat Déu i ajut, però finalment la Diputació de Barcelona ha donat a conèixer el Pla Director que estableix les línies de futur del conjunt monàstic de La Mola que corona el massís de Sant Llorenç del Munt. L’ha donat a conèixer just tres dies abans que finalitzés la concessió que des de fa cinquanta anys i escaig permetia el funcionament d’un restaurant en el recinte que, alhora, actuava de salvaguarda o de custodi del vell cenobi romànic del segle XI. Comptat i debatut: a partir de dilluns vinent, quedarà tancat al públic l’espai d’ús privatiu del monestir (restaurant, cuina i magatzems) i es desplegarà un equip de guàrdies forestals i d’informadors que explicaran als visitants la nova situació de l’espai i vetllaran per la neteja i conservació del conjunt. Tot i això, sí que es permetrà visitar l’església, la sala mirador i el pati del recinte. La decisió de la Diputació ha mogut força opinions en contra que s’han materialitzat amb la recollida de tretze mil signatures demanant que el servei de restaurant continuï obert. La institució provincial propietària i gestora del parc, argumenta, però, que “aturem l’activitat de restauració per estudiar si el recinte pot aguantar el nivell de càrrega d’energia, gestió de residus i saturació que fins ara suportava, en un lloc on ara no hi ha subministrament d’aigua ni llum per xarxa”. A hores d’ara no tinc prou elements de judici per posicionar-me a favor o en contra de la mesura adoptada. Sí, però, que he de denunciar la lentitud de la Diputació en explicar la situació quant, des de fa mesos, se sabia que havia pres la decisió de tancar el restaurant i no esperar fer-ho a l’últim moment i que des del 2016 està provat el “Pla Director del Conjunt Monumental del Monestir de Sant Llorenç del Munt, dels seu entorn i dels accessos”, la qual cosa hauria d’haver permès activar els debats necessaris i oportuns per debatre i justificar les mesures ara adoptades i previstes en el Pla, quant al tancament del restaurant.

  • Dissabte 20 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“La UE demana a Espanya informació sobre el padró a Ripoll” (El Periódico)
“Els turistes estrangers gasten la xifra record de 108.000 milions” (La Vanguardia)
“Felip VI relleva el cap de la Casa del Rei després de 30 anys de servei” (El País)
“Memòria del tripartit” (La República – El Punt Avui)
“La Moncloa acusa al jutge del Tsunami de tenir intenció política” (Ara)
“Com si fos el primer dia” (Diari de Sabadell)

Dia intens d’emocions el d’ahir. I no pas, que també, per la pluja que durant vint-i-quatre hores va caure sobre la ciutat i que si bé no resolt en absolut la sequera, sí que almenys ha servit per apaivagar la set de boscos, camps, parcs i jardins, assedegats com estan a causa de la sequera. Dia intens d’emocions pel retrobament amb bells i vells records i amics que formen part de la meva història personal i de la del meu barri, en ocasió de la inauguració de l’exposició retrospectiva de la trajectòria del C. d’E. Sabadell de handbol –ara Creu Alta Sabadell Handbol– al Casal Pere Quart en ocasió de la commemoració dels 75 anys del naixement del club. Dia intens d’emocions, tanmateix, per mor de l’inèdit i magnífic concert “Gardel, tangos i milongues” que ens va oferir l’Orquestra Simfònica del Vallès, que en aquesta ocasió comptà amb la col·laboració d’una Sílvia Pérez Cruz que com sempre va excel·lir amb la seva prodigiosa veu, expressivitat i sensibilitat.

  • Diumenge 21 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“La sensació d’inseguretat creix al ritme dels delictes” (El Periódico)
“El PSOE veu un atemptat a l’Estat de dret en l’operació Catalunya” (La Vanguardia)
“Satisfets amb el treball, però amb una gran queixa: els salaris” (El País)
“L’examen més difícil de la universitat” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Ens diuen ‘moro de merda’ i això fa mal” (Ara)

Sense pena ni glòria acaba la setmana dels barbuts que –diuen– és la més freda de l’any. Ha fet fred, sí, però no tant com correspondria i, a més, la setmana ha coincidit amb l’anunci que a partir d’avui augmentaran de nou les temperatures que se situaran força per sobre del que fins ara dèiem que era normal. I això, qui sap si per estar d’acord amb la temperatura política que no deixa de pujar cada dia que passa amb la perspectiva d’un nou cicle electoral que, com a primera cita, té les eleccions gallegues del 18 de febrer. Pinten bastos, si és que en algun moment han deixat de pintar!

  • Dilluns 22 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“Les empreses hauran de detallar sous i plusos als contractes” (El Periódico)
“Sánchez i Feijóo es fan retrets per haver deteriorat la democràcia” (La Vanguardia)
“Les morts a Gaza ja sumen 25.000, el 80% dones i nens” (El País)
“Soc contrari a l’ampliació de l’aeroport si això significa un avió més sobre Castelldefels” (Manu Reyes) (El Punt Avui)
“Sánchez anuncia un pla de reforç de matemàtiques i de comprensió lectora” (Ara)

Fa dies que en volia parlar. Ho faig ara després de llegir que Catalunya continua perdent més seus d’empreses que no pas en guanya. Arran la celebració de la festivitat de Sant Sebastià divendres passat, patró del Gremi de Fabricants de Sabadell, l’entitat organitzà com fa cada any un acte social en el qual participen els membres del Gremi però també  les autoritats municipals això com els representants de la resta del teixit industrial i dels sectors socials i econòmics de la ciutat. Seguint la tradició, la trobada és precedida per la intervenció d’un expert que, en aquesta ocasió, va ser l’economista i director general del Cercle d’Economia, Miquel Nadal, qui en el decurs de la seva intervenció –que girà sota l’enunciat “Cap a quin món anem? Una visió des de Catalunya, Espanya i Europa”–reflexionà al voltant de la situació política i econòmica, tant en l’àmbit nacional com estatal, europeu i mundial per acabar dictaminant que, d’una banda, anem “cap a un món més incert que mai, sobretot en els àmbits de la tecnologia i quant a la intensitat i temporalitat del canvi climàtic.” De l’altra, “cap a un món bipolar, on els Estats Units i la Xina en seran els dos grans actors”. Va ser en aquest escenari que Nadal feu valdre la bona salut per la qual al seu entendre travessa Europa. Una Europa –afegí– que això no obstant ha “de recuperar les polítiques industrials perdudes”. No va ser tan optimista a l’hora de referir-se a Catalunya després de constatar que en els darrers vint-i-dos s’havien perdut dotze punts respecte a la mitjana de la Unió Europea quant al PIB per càpita d’habitant, per acabar apuntant que malgrat que Catalunya ja no és la fàbrica d’Espanya i que els darrers anys havia perdut moltes oportunitats, calia mirar l’esdevenidor amb una certa esperança. Va ser en aquest sentit que encoratjà als presents a treballar per tal de ser un pol industrial referent traient partit i profit de la base industrial que encara posseïm i de l‘ecosistema de recerca i innovació que atresorem.

  • Dimarts 23 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“Sant Cugat i Barcelona ja superen BCN en l’esforç per llogar” (El Periódico)
“La Fiscalia obre la seva primera investigació sobre l’operació Catalunya” (La Vanguardia)
“La UE debat un pla de pau per crear l’Estat palestí” (El País)
“Objectiu: Europa” (El Punt Avui)
“La Fiscalia obre una investigació per l’operació Catalunya” (Ara)
“L’art de Kíiv a Sabadell” (Diari de Sabadell)

Unes recents declaracions del conseller de Recerca i Universitats Joaquim Nadal a La Vanguardia, em permeten establir un fil de connexió amb el comentari que ahir vaig fer aquí mateix. Deia el conseller Nadal en les seves declaracions, que “Catalunya serà rellevant al món si és capaç de convertir la ciència en indústria” en plena sintonia amb l’aposta de futur amb la qual el seu homònim Miquel Nadal tancava, divendres passat, la seva intervenció al sabadellenc Gremi de Fabricants. Tot encaixa, doncs, si no fos perquè, d’una banda, la despesa a Catalunya en R+D és a hores d’ara solament d’un 1,6% del PIB, mentre que la mitjana europea se situa en el 2,3%. De l’altra, malgrat el que s’estableix en la llei de la Ciència (llei 9/2022 del Parlament de Catalunya) i en el Pacte Nacional per a la Societat del Coneixement (signat el maig del 2020) estem encara lluny de que els pressupostos de la Generalitat de Catalunya destinin l’1% a programes d’R+D+i. Deia la meva àvia que “de bones paraules i de bones intencions, l’infern n’és ple!”.

  • Dimecres 24 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“El turisme caurà el 10% si la temperatura puja 3 graus” (El Periódico)
“Pacte sobre la llei d’Amnistia per blindar els acusats de terrorisme” (La Vanguardia)
“Puigdemont i els CDR blindats davant càrrecs per terrorisme” (El País)
“A la cua en nivell educatiu” (El Punt Avui)
“Acord perquè la llei d’amnistia blindi el tsunami i els CDR” (Ara)

La vida política i mediàtica del país –el d’allà i el d’aquí– continua giravoltant a l’entorn de la llei d’amnistia, talment com si no hi hagués cap més qüestió que requerís atenció. És en aquest context que no han de sorprendre que les declaracions dels uns i dels altres es solapin sense solució de continuïtat ni de resolució. Però si hi parem atenció, de les declaracions se’n desprenen els vertaders sentiments i valors democràtics que nien en les persones que les fan. Ahir mateix, el popular Esteban González Pons, defenestrava al Tribunal Constitucional al qual va definir com a “càncer de la democràcia”, simplement perquè el PP n’ha perdut el control que fins la seva encara recent renovació hi exercia. I encara que unes hores més tard rectifiqués, el mal ja estava fet. Diuen que per la boca mor el peix. Aquest és, però, un exemple només de com van les coses de la política.

  • Dijous 25 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“La Guàrdia Civil afirma que Tersa pot ser un risc per a la salut” (El Periódico)
“El PSOE surt en bloc contra les crítiques per haver cedit en la llei de l’Amnistia” (La Vanguardia)
“L’agència europea de fronteres amenaça amb marxar d’Espanya” (El País)
“L’aigua que no raja” (El Punt Avui)
“La Moncloa desvincula el Procés del terrorisme” (Ara)
“Un 13% menys d’empreses territorials en una dècada” (Diari de Sabadell)

Fa uns dies –el 18 d’aquest mes– escrivia aquí mateix sobre el sentit que avui té –si és que el té algun– l’existència de l’Àrea Metropolitana de Barcelona tal com avui és. Aquell meu comentari –en el qual, d’una banda, denunciava les obsoletes estructures de l’actual Àrea i, de l’altra, reivindicava la necessitat d’avançar cap a la consolidació d’un espai territorial metropolità que abasti els municipis que en temps de la Generalitat republicana conformaven la Regió I–­, ha merescut aportacions diverses, d’entre les que en destaco dues. L’una, que posava l’accent en els avantatges –pocs– que comporta pertànyer en l’actual Àrea Metropolitana versus els inconvenients –molts– que d’aquesta pertinença se’n desprenen a mesura que t’allunyes de Barcelona i, en especial, quant a qüestions impositives. L’altra, constatava que malgrat el pas dels anys des de la II República, gens s’havia avançat en matèria d’ordenació territorial, la qual cosa és la causa de gran part dels desequilibris territorials i de mobilitat entre territoris que a hores d’ara estem patint i que durant temps patirem.

  • Divendres 26 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“Els suïcidis de menors cauen després de la pandèmia” (El Periódico)
“Criteria reelegeix Fainé com a president i Simón en serà conseller delegat” (La Vanguardia)
“El jutge Castellón maniobra per anular el blindatge de Puigdemont” (El País)
“Últims valsos” (El Punt Avui)
“Garcia-Castellón torna a maniobrar per burlar la llei d’amnistia” (Ara)

Al gat i a la rata. Si no fos perquè les conseqüències de tot plegat minen perillosament la credibilitat de les institucions i desgasten la democràcia, a això sembla jugar el jutge Manuel García-Castellón que ara, amb la voluntat d’esquivar el contingut de la llei d’amnistia que ha de ser votada al Congrés de Diputats els pròxims dies amb les darreres modificacions pactades, especula ara amb què els “manifestants d’Urquinaona” pretenien matar policies com a fonament per implicar en accions terroristes a Puigdemont i Rovira als vincular-los amb el lideratge dels manifestants. Si a això afegim que Síofra O’Leary, presidenta del Tribunal Europeu de Drets Humans, en referència a la llei d’amnistia ha avisat que els jutges no en poden fer una valoració mentre no hagi estat votada i aprovada pel poder legislatiu, constatarem la intromissió que la justícia espanyola, a través d’alguns dels seus jutges, està infligint sobre el poder executiu, vulnerant així el principi d’independència de poders en el qual es fonamenta l’estat de dret.

Mentrestant la sequera progressa exponencialment i això no obstant el Govern continua donant llargues a la declaració d’emergència…

  • Dissabte 27 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“La Haia ordena a Israel que eviti un genocidi a Gaza” (El Periódico)
“La Haia ordena a Israel que eviti un genocidi però eludeix l’alto al foc” (La Vanguardia)
“Un tribunal de l’ONU ordena a Israel impedir el genocidi” (El País)
“Les altres amnisties” (La República – El Punt Avui)
“El Tribunal de la Haia ordena a Israel ‘evitar actes de genocidi’” (Ara)
“Cultura catalana amb capital Sabadell” (Diari de Sabadell)

Jornada ‘esportiva’ la meva d’ahir. No pas perquè m’excedís en la meva pràctica habitual de passejades matineres, si no per un parell d’activitats que si bé estan relacionades amb el món de l’esport, ben poc tenen a veure amb l’exercici físic que de la seva pràctica se’n deriva. M’estic referint, d’una banda, a una sessió de treball amb el C. d’E. Sabadell per tal de posar fil a l’agulla a un projecte amb la col·laboració d’altres persones i entitats sabadellenques. Un projecte que, si tot va bé, es podrà presentar a mitjan d’any. De l’altra, a la visita que hores més tard vaig fer a l’exposició que aquests dies s’està exhibint al Casal Pere Quart que té la virtut d’entroncar les dues grans etapes per les quals ha transitat una part de la història de l’handbol sabadellenc protagonitzada en aquest cas pel Sabadell, primer com a C. d’E. Sabadell i després –l’actual– com a Creu Alta Sabadell Handbol. I si faig referència a aquestes dues meves activitats d’ahir, és perquè la seva coincidència contribuí a refer part de la meva memòria personal, de quan, de petit, jugava a handbol amb el Palestra –equip del centre parroquial de la Puríssima Concepció– amb el somni que arribaria un dia que jugaria amb el C. d’E. Sabadell que tenia el seu camp de joc a la pista del Cervantes, a tocar, paret per paret, de casa. Clar que les meves habilitats esportives no estaven ni de bon tros, a l’alçada dels meus somnis…

  • Diumenge 28 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“Les assignatures pendents en la gestió de l’aigua” (El Periódico)
“Incorporar Junts i Esquerra a la governabilitat enforteix la democràcia” (La Vanguardia)
“El turisme espanyol assoleix el cim i cerca la manera de no morir d’èxit” (El País)
“La febre de l’or verd” (L’Economic – El Punt Avui)
“Xavi plega” (Ara)

La sabadellenca nascuda al barri de Les Termes Laura Andrés, al Teatre Principal, donava anit el tret de sortida a la Capitalitat de la Cultura Catalana 2024. Ho va fer presentant el seu darrer treball Venus, un disc que gira entorn la influència que a l’entendre de l’Andrés, ha exercit i exerceix el planeta en “la història i la cultura ancestral de la humanitat: un punt lluent i delicat al cel de l’alba, però letal i turbulent sobre la seva superfície devastada.” El resultat, un concert elegant i vibrant, envoltat per la màgia d’un devessall de llum i color, protagonitzat per una artista que per la força i bellesa de la seva música ha estat comparada amb el compositor i pianista italià Ludovico Einaudi, a la qual acompanyava la violinista –ex de Las Meigas– Roser Loscos.

  • Dilluns 29 de gener de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Laporta va demanar a Xavi que es quedés al Barça fins el 2025” (El Periódico)
“Risc d’escalada després d’un atac mortal contra els EUA a Jordània” (La Vanguardia)
“Robles rebutjà davant Albares participar en la missió de la UE al mar Roig” (El País)
“Què passa amb la ronda nord? Que s’aclareixin” (Jordi Ballart) (El Punt Avui)
“La falta de docents afecta tot Europa” (Ara)

Prevenció. Amb la sequera s’està demostrant novament que el millor remei per a lluitar contra un element meteorològic és la prevenció i no pas, com ara passa, aplicar el principi de “qui dia passa any empeny” i d’aquesta guisa dilatar en el temps la presa de decisions certament complexes, en l’espera que la pluja arribi, la qual cosa no es preveu pugui succeir a curt termini i amb la intensitat que convé. La restricció general en el subministrament d’aigua és una mesura que cal adoptar i de la qual no se’n pot atribuir la culpa a Madrid ni tampoc a la debilitat que el Govern Aragonès disposa al Parlament, sinó a la por atàvica d’haver d’assumir responsabilitats impopulars. Mentrestant no arriben les mesures dràstiques per frenar el consum de l’aigua amb les conseqüències que aquest fet comportarà, hem anat coneixent que un altíssim percentatge del cabal d’aigua potable es perd diàriament a causa del pèssim manteniment dels conductes i que no s’ha avançat en la sensibilització de la societat quant a l’exigència d’una utilització intel·ligent de l’aigua. I com que ara ja no hi ha prou temps per construir més dessalinitzadores o plantejar transvasaments, el Govern opta per posar pedaços en forma de preemergències i similars,  que de res no serveixen. Governar és també prevenir situacions previsibles i prendre decisions, encara que siguin impopulars, quan, malgrat tot, aquestes es presenten. Des de fa temps sabem –o hauríem de saber– que de la mateixa manera que els incendis de boscos es combaten a l’hivern, la sequera s’ha de començar a combatre quan els pantans són a vessar. D’això va precisament la prevenció!

  • Dimarts 30 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“El nivell dels embassaments complicarà el potabilitzar l’aigua” (El Periódico)
“El PSOE acusa els jutges d’ingerència per laminar l’amnistia” (La Vanguardia)
“El PSOE veu “ingerències” dels jutges en l’amnistia” (El País)
“La guerra dels cent anys” (El Punt Avui)
“La justícia reactiva la trama russa i allarga la investigació del Tsunami” (Ara)
“Estrena de gala” (Diari de Sabadell)

Paradoxes de la política. És sens dubte una paradoxa de grau superlatiu que un polític com Alberto Núñez Feijóo que estiuejava amb un narcotraficant gallec i que ara lidera el partit més corrupte de la història d’Espanya en el que militen els presidents estats José M. Aznar –que passarà a la història per haver enganyat a la ciutadania arran la invasió a l’Iraq i per mentir sobre l’autoria de l’atemptat terrorista més greu de la història comés en territori espanyol–, i Mariano Rajoy –que en el decurs del seu mandat s’organitzaren operacions il·legals d’ampli abast per tal de destruir partits polítics, empresonar polítics i impedir que la corrupció afecta al seu partit fos judicialitzada–, s’atreveixi ara, sense posar-se vermell ni tant sols moure un múscul de la seva cara, a dir que serà ell qui rescatarà Espanya “democràticament”! Una paradoxa que de fet té el seu nus gordià en tractar als independentistes com a mers delinqüents i, a partir d’això, poder-los transferir la “culpa” de tots els mals. Es tracta, simplement, d’aplicar per part del PP la vella tècnica de deslliurar-se de les responsabilitats pròpies a partir de carregar-les a lloms dels seus adversaris. De fet, tot això serveix per explicar en gran part el perquè de la intensitat amb la qual el PP rebutja l’amnistia que avui s’ha de votar i, si res no passa, aprovar al Congrés dels Diputats. Clar que anant més al fons de la qüestió, els populars, amb l’ajut de la dreta mediàtica i judicial, tracten de negar el caràcter polític del conflicte que l’Estat viu amb Catalunya, no fos cas que algú pensés que els delinqüents són només els dels casos Gürtel, Kitchen, Taula, Palma Arena… I els que encara queden per jutjar.

  • Dimecres 31 de gener de 2024

Els titulars de la jornada:
“Junts planta Sánchez amb l’amnistia” (El Periódico)
“Junts frena la llei d’Amnistia i força una nova negociació” (La Vanguardia)
“Junts paralitza l’amnistia al negar-se el PSOE a més cessions” (El País)
“Emergència pel català” (El Punt Avui)
“Junts encalla l’amnistia” (Ara)

Fiar. Tenir confiança (en algú o en alguna cosa). Malfiar. Tenir el pressentiment, la sospita d’alguna cosa dolenta.

Digueu-me per què aquestes dues paraules que ens remeten a dos conceptes clau en les relacions humanes i grupals, m’han repicat insistentment en el meu magí aquest matí mentre feia la meva habitual passejada matinera. I és que la votació de Junts ahir, en contra de la llei d’Amnistia que només feia una setmana havien donat per bona, va acabar per sorprendre als uns i als altres. No pels arguments que Miriam Nogueras va esgrimir per justificar el vot del seu grup, que també, com sobretot per l’actitud prepotent d’un Junts del qual s’ha fet evident que no et pots fiar gens ni mica. Un Junts que s’havia acostumat a esgotar tots els terminis i posar les coses al límit per tal d’obtenir les contrapartides més diverses. Ho varen fer en ocasió de l’elecció de la presidència del Congrés –i els va sortir bé–. Ho varen tornar a fer amb la investidura de Pedro Sánchez –i també els donà bons resultats–. Ho pretenien tornar a fer amb la llei d’Amnistia i, de moment, no els ha sortit com volien. Tensar la corda al màxim té sempre un risc: que s’acabi partint. Cal reconèixer que les esmenes que Junts anava negociant a mesura que la llei avançava en la seva tramitació –i que el PSOE anava acceptant encara que fos a contracor– responien a les actuacions judicials que al seu torn eren conseqüència d’una reacció i d’una ingerència inadmissible del poder judicial quant als canvis i matisos que el poder legislatiu anava introduint a la llei. La sensació que la norma s’anava redactant a demanda per tal de blindar com fos a Puigdemont, va quedar corroborada ahir quan els diputats de Junts votaven en contra de la llei i momentàniament deixaven fora de la cobertura de la llei d’amnistia a centenars d’implicats en els fets que conduiren a la declaració fallida d’independència. Potser si que, a la curta, el que succeí ahir al Congrés, foragita l’argument dels populars de què el Govern cedeix a tot el que se li demana per tal de mantenir, costi el que costi, la majoria de la investidura. Però, si posem la mirada en la legislatura, ahir es va fer més evident que no pas mai, la feblesa de les costures que sustenten el Govern de coalició.