Diumenge que ve viurem una d’aquelles jornades en les quals la democràcia es vesteix amb les seves millors gales, en l’espera i en la confiança que els ciutadans la corresponguin, la galantegin i la mimin des de la intimitat de les urnes. El proper diumenge celebrarem una altra edició de la Festa Major, de la Festa Gran de la democràcia. D’una democràcia que, a despit de les seves segures imperfeccions —Churchill ja deia que “la democràcia era el pitjor dels sistemes una vegada exclosos tots els altres”–, estimem i defensem precisament perquè és imperfecte i no ens agrada del tot. Diumenge els ciutadans complirem amb el solemne i transcendent ritus de fer camí cap els collegis electorals per a dipositar, litúrgicament, el nostre vot en les transparents i nítides urnes encarregades de donar fidel testimoniatge del sentir col.lectiu i d’investir d’autoritat i de poder als que ens hauran de representar i de governar durant els propers quatre anys des dels ajuntaments. Des de l’entitat de l’administració que és més propera al ciutadà.

L’acte d’emissió del vot haurà estat precedit d’una campanya electoral que s’inicià just demà farà justament quinze dies. Campanya que en aquesta ocasió i a Catalunya, haurà servit per a debatre i per a donar a conèixer abastament les propostes electo­rals municipals que cadascun dels partits i de les coalicions han presentat a la consideració dels ciutadans, tot reclamant-ne la seva atenció i el seu suport. Demà mateix, d’altra banda, es posarà punt-i-final a una campanya electoral que a la resta d’Espanya haurà servit per a parlar de qualsevol cosa menys d’allò que ara per ara és l’objecte de debat: El futur immediat de les ciutats i viles. La renovació o no de la confiança dels ciutadans envers els equips que han ostentat el poder municipal en els darrers quatre anys.

Em feia notar un periodista corresponsal estranger en tornar de Madrid després d’haver viscut i seguit durant més de quaranta-vuit hores el desenvolupament de la campanya en la capital de l’Estat, el clima polític diferent que es vivia en ambdues ciutats. I no només el clima sinó fins i tot la diferent actitut dels polítics i dels ciutadans. “A Barcelona i a Madrid, em deia, es parlen dos llenguatges electorals diferents. Mentre a Barcelona i a Catalunya –continuava– la campanya és ordenada i rigorosa, a Madrid solament preocupa a alguns saber si, finalment, es convocaran o no eleccions generals com a conseqüència dels resultats que es produeixin el dia 28”. I encara afegia amb to sentenciós: “Em temo que l’abstenció del proper dia 28 sigui molt més alta a la resta d’Espanya que no pas a Catalunya”. I abonà la seva percepció tot destacant que a Madrid havia notat un cert esgotament i cansament en el carrer i en l’opinió pública, aclaparats per mil-i-una consignes, missatges i sentències de mals auguris.

Fa només uns dies es varen difondre els darrers sondatges realit­zats, encarregats pels principals mitjans de comunicació. Sondatges que coincidien en pronosticar una gran derrota socialista i, per tant, una gran victòria del PP, de la dreta. Mentre m’entretenia repassant les tendències de vot que apuntaven els sondatges em venia a la memòria la campanya i els sondatges de les eleccions generals de l’any 1993 (mes de juny) que pronosticaven ja la derrota socialista i una àmplia victòria del PP. Les urnes, en el darrer i decisiu sondatge, tingueren cura de situar les coses en el seu lloc correponent i demostrar que els sondatges sovint s’equivo­quen. Fou un primer avís. Posteriorment n’hi ha hagut d’altres no menys espectaculars. Es el cas de les darreres eleccions presiden­cials franceses. La victòria que tothom atribuïa a Chirac i a Balladur se l’emportà, en la primera volta, el tercer en discòrdia i per al qual ningú no en donava ni cinc de calaix, el socialista Jospin. Les coses no foren en aquest cas i com se sap, tal com els sondatges havien avançat. Ni de bon tros.

Els sondatges d’opinió apunten tendències. Però només això. Que ningú no ho oblidi. Que ningú no llenci les campanes al vol abans d’hora. Que ningú no digui blat fins que aquest estigui al sac i ben lligat. Per si de cas.

Diumenge, altra volta, les urnes donaran a conèixer l’únic sondatge que de veritat val. L’endemà s’iniciarà una nova etapa per les nostres ciutats i viles.

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 de maig de 1995