Mentre el món es debat enmig d’una crisi d’abast encara indefinible; mentre el “nou ordre mundial” que s’ha establert a partir de l’atac terrorista de l’onze de setembre sobre les Torres Bessones a Nova York i sobre el Pentàgon a Washington; mentre la psicosi de no saber ben bé què és el què pot acabar passant, plana arreu i sense tenir consciència suficient quins poden ser els efectes de l’amenaça sobre una possible guerra bacteriològica que s’ha desencadenat, els ciutadans d’aquest nostre país tenim la gran sort de comptar amb uns governants que no ens mereixem, als quals sembla que les coses no acabin d’afectar-nos i que nosaltres visquem en un país que no forma part del món. Si més no aquesta podria ser la conclusió després d’observar el comportament d’una ministresa com Celia Villalobos, que té la capacitat i l’habilitat de resoldre qualsevol amenaça sanitària –per perillosa que pugui ser– amb una simplicitat tal que més que tranquil·litzar al personal el pot acabar espantant.
Deu ser, d’altra banda, la conseqüència lògica d’un eslògan que promocionava l’oferta turística de fa uns anys sota aquell “Espanya és diferent”. I és que si fem cas als missatges governamentals, no cal que ens preocupem de res pel fet que els nostres governants ho tenen tot previst i sota control. Però la realitat és tota una altre. El món, des de l’onze de setembre d’enguany ha canviat molt i, des de llavors, res ja no és com abans. Només amb l’acció coordinada dels governs d’arreu i posant seny allà on impera la rauxa i les ànsies bèl·liques d’alguns, serà possible avançar cap la construcció d’un nou ordre mundial en el qual el fenomen del terrorisme sense fronteres pugui continuar pescant en riu revoltat i, allò que encara és pitjor, condicionant directament o indirecta el sistema de llibertats que regeix en els països democràtics.
No ens equivoquem. No és l’hora de venjances sense límits. Tampoc de descobrir terroristes amagats darrera cada tombant de cantonada ni de passar-nos en l’establiment de mesures de control sense límits. Si caiem en aquest parany, el terrorisme transnacional haurà aconseguit un dels seus objectius: el d’imposar un estat col·lectiu de por i de temor, provocant que ningú no es refiï de ningú. A una situació com aquesta solament pot fer-s’hi front amb l’establiment d’un diàleg i cooperació franc entre països a partir d’atorgar un paper central a l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i, sobre tot, fent possible solucions justes per aquelles àrees del globus especialment calentes. En d’altres paraules, si no som capaços de trobar fórmules per l’establiment d’una pau definitiva i justa entre palestins i jueus, impossible serà acarar altres conflictes que no fan més que contribuir al desenvolupament dels fenòmens terroristes d’abast transnacional.
La caiguda del mur de Berlín al final de la dècada dels anys 80 va posar punt i final a la guerra freda que havia enfrontat els dos blocs hegemònics; un període durant el qual el món va estar sotmès al risc d’un conflicte atòmic. Les accions terroristes de l’onze de setembre van obrir un altre període de crisi amb la diferència que ara ningú no coneix quina és la cara de l’enemic i on aquest habita. I en aquesta situació no podem fer confiança absoluta a ningú que pretengui retornar-nos la pau amb les bombes. El terrorisme és un enemic al qual se l’ha de combatre a partir de garantir que els pobles es respectin i que treballin conjuntament per tal d’acabar amb les diferències que entre ells existeixen. Tenim un problema i no podem errar en la cerca de solucions.
Publicat a Diari de Sabadell, el 25 d’octubre de 2001
Comentaris recents