El govern del PP, ell tot solet, encara que amb l’inapreciable suport dels seus incondicionals mediàtics de la caverna, està assolint fites que mai ningú no hauria somniat fos possible conquerir en tan poc espai de temps. Primer, van ser les ‘aportacions’ per a una nova  terminologia econòmica a partir de la qual descriure una realitat que només des del govern es percebia, i per amagar l’incompliment de tantes promeses electorals fetes a la ba-ba-là. Així, l’ús d’eufemismes pel president Rajoy i els seus ministres s’ha anat generalitzant, i d’aquesta manera avui hem d’estar convençuts que l’economia espanyola no és que hagi perdut pistonada els darrers anys sinó que més aviat solament ha experimentat un ‘creixement negatiu’. A hores d’ara sabem pel govern de l’Estat que aquí ningú no ha fet retallades en matèria de drets socials, com alguns maliciosament s’entesten en proclamar. I és que això de les retallades és una argúcia malèvola de l’oposició, atès que des del govern –des dels governs- l’únic que s’ha practicat han estat uns simples ‘ajustaments econòmics’… Tampoc no és cert que s’hagi tingut de rescatar la banca ja que el govern del PP va tenir l’encert d’accedir a ‘operacions de finançament extern’ per evitar que els bancs col·lapsessin; operacions que naturalment entre tots haurem de pagar… I podríem continuar fins l’infinit amb una llista inesgotable de termes econòmics que els polítics populars utilitzen fins a la sacietat en un intent cada vegada menys reeixit de fer-nos veure a galet…

En qualsevol cas, l’èxit més clamorós de l’actual govern del PP és sens dubte haver aconseguit mobilitzacions ciutadanes com mai no s’havien vist en aquest país. I tot gràcies a la política pertinaç i ‘inasequible al desaliento’ de recentralització que els populars practiquen contra vent i marejol. Gràcies a aquesta regressiva manera d’entendre l’Estat, Catalunya és avui un clam en quant al clam unànime de poder exercir el dret a decidir el seu futur. Gràcies a la pulsió nacionalista-centralista-espanyolista que lidera el PP, a Catalunya, el sentiment independentista no ha deixat de créixer els darrers anys. Gràcies a un president que només dóna la cara quan és lluny de La Moncloa, i gràcies a uns ministres amb maneres ‘xulesques’ com Montoro i Wert, la ciutadania ha acabat per dir prou, per revoltar-se i per sortir al carrer. I quan això és així, la sordesa del govern envers les veus que se senten al carrer, es torna finesa auditiva que els permet escoltar a unes ‘minories silencioses’ que solament sabrem què pensen si són convocades a consulta davant les urnes. El no diàleg sistemàtic del govern amb Catalunya per tractar de trobar un encaix amb la resta de l’Estat –especialment després de les sentències del Tribunal Constitucional contràries als interessos i als sentiments de la majoria de les catalanes i dels catalans-, ens ha conduit fins on ara som. Sabem, però, que en aquesta vida –també en la vida política- es pot jugar amb moltes coses, però mai no es pot jugar amb els sentiments identitaris de les persones.

I quan aquests sentiments són atacats les persones reaccionen. La mobilització de la societat illenca promoguda per la comunitat educativa en defensa del català i en contra del decret del trilingüísme, ha estat un nou exemple del què s’esdevé quan es vulneren sentiments arrelats. I si des de Madrid, l’ínclit ministre Wert és qui possiblement encapçalaria l’hipotètic rànquing de les persones que més han fet per la causa independentista a Catalunya, a les Illes n’hi ha hagut prou amb l’actitud prepotent del president Bauzá d’encapçalar la seva creuada contra el sistema educatiu per unir a la ciutadania a la seva contra. Mentre, al País Basc s’escolten el so dels tambors que reclamen un nou model de relació entre Euzkadi i Espanya.

I quan tot això passa, el pitjor –o el millor, segons es miri, qui ho miri, i com es miri– és que el govern de l’Estat continuï instal·lat en la seva tossudesa de considerar que Espanya continua essent una ‘unitat de destí universal’… I és que hi ha actituds que mai no canviaran.

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 d’octubre de 2013