Noam Chomsky va descriure deu tècniques per a la manipulació mediàtica i el control social. La primera fa referència a maniobres de distracció. És a dir a desviar l’atenció de la ciutadania en relació a un problema fonamental mitjançant la pluja de missatges molt sensibles, a voltes poc rellevants. Quelcom d’això deuen haver aprés els nostres polítics –tant els d’aquí com els de fora–  quan és massa fàcil identificar missatges emesos amb la finalitat d’eclipsar l’arrel i les conseqüències que a tots nivells presenta una crisi en la que no tothom hi té la mateixa culpa. És així com els debats sobre qüestions col•laterals a la qüestió central es succeeixen, mentre que el cor mateix de la crisi, les responsabilitats i la forma de fer-hi front en queden al marge. D’exemples en sobren. Només cal que cadascú faci un simple exercici de memòria per no trigar a descobrir casos en els que els debats i les propostes serveixen per desviar l’atenció, i per a què els que ens governen prenguin decisions i apostin per polítiques que s’obliden de les persones que més malament s’ho passen. “La vida és així”. Ens ho recordava el conseller Andreu Mas-Colell la setmana passada quan des de la BBC –la televisió britànica, no pas la nostra!–  ens feia saber que hauríem de demanar diners a l’Estat, únic banc –afegia– al que encara podíem acudir (?).

Una de les contres que els catalans patim, i que possiblement sigui també una de les causes dels nostres molts desencontres, rau en la incapacitat dels partits polítics, no solament de no assolir consensos quan es tracta de presentar-se davant Madrid per reclamar allò que ens pertoca, sinó de mantenir la coherència d’un mateix discurs i d’uns mateixos plantejaments, aquí i a Madrid. D’exemples, tampoc no en falten. Recorden allò del doble llenguatge de CiU que els porta a criticar el govern de l’Estat, però que no dubten en donar-li suport en matèria de les retallades que des de Madrid se’ns imposen? O el vot diferenciat dels socialistes quan es tracta de defensar determinades posicions a Catalunya o fer-ho a Madrid? La setmana passada el Parlament de Catalunya aprovava la proposta de pacte fiscal que hauria de servir per entaular converses amb el govern de l’Estat i acabar amb els greuges derivats d’una actual balança fiscal amb Espanya que no és justa. La proposta va ser aprovada per la majoria de la Cambra. Cert. Però no va comptar amb la plena acceptació del PSC i el PP hi votava en contra. Malgrat això, aquest darrer partit, reconeixia per primera vegada que Catalunya patia un desequilibri en la seva balança fiscal amb Espanya que la perjudicava. Per fi, totes les forces parlamentàries estaven d’acord amb què patíem un greuge fiscal! Hauria d’haver estat precisament aquest el punt de consens inicial a partir del qual treballar per establir un posicionament unitari de la Cambra i de tota la societat, per fer-nos forts, amb una sola veu, davant el govern de l’Estat. Per contra es va preferir tensar la corda amb una proposta que al no disposar del suport unànime del Parlament posa més fàcil encara la reacció en contra des de Madrid sota el pretext demagògic que ni nosaltres mateixos som capaços de posar-nos d’acord.

Tornem al principi. La crisi afecta a la gent, al seu benestar, a la cohesió social. En aquest context, s’imposa el sí al pacte fiscal, a despit pugui ser una maniobra de distracció política amb finalitats electorals. Això no obstant el problema de fons continua en les polítiques neoliberals per les quals s’està optant per acarar la crisi; polítiques que des d’Europa se’ns imposen i que comparteixen els governs de l’Estat i de Catalunya que les apliquen sense pràcticament el més mínim debat parlamentari. I mentre, l’esquerra fa el mut. Potser perquè tampoc ella no sap cap on cal anar…

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 d’agost de 2012