Les majestuoses, emotives i solemnes notes de la “Santa Espina”, curosament interpretades per la “Banda de Música de la Academia General Militar” de Saragossa, acabaren escalfant l’ambient que regnava entre el públic que, divendres passat, es va donar cita a La Faràndula responent a la crida de feta per “Música per la Pau”. L’emblemàtica sardana d’Enric Morera constituïa, en el context del concert que s’estava desenvolupant, una prova de primera magnitud de la força comunicativa i expressiva que té la música i la seva capacitat d’establir complicitats i superar barreres de qualsevol mena.
“Música per la Pau” ve treballant, des del 1992, per tal de recordar-nos el conflicte bèl.lic que afecta la regió dels Balcans i de reclamar-nos la nostra atenció i solidaritat amb Bòsnia i amb la resta de pobles de l’ex-república iugoslava que pateixen guerra. La música és l’arma de la qual es val “Música per la Pau” per a sensibilitzar els ciutadans davant la injustícia i l’absurditat dels enfrontaments entre nacions, entre races i ètnies.
Els mitjans de comunicació, en especial la televisió, ens acosten diàriament als horrors de la guerra. Són també els mitjans de comunicació els que sovint ens acaben posant a la nostra disposició imatges que, per la seva contundència i força, acaben esdevenint una mena de símbol d’un determinat conflicte. Són imatges, que com si talment fossin banderes per la pau, són enarbolades una i altra vegada per exigir la fi dels enfrontaments armats i el triomf del pacifisme. Es d’aquesta manera com les imatges de les runes de la Biblioteca Nacional de Sarajevo o del violoncel.lista Vedran Smajlovic interpretant l’Adagio en Sol Menor de Tomasso Albinoni, o de bandes militars fent música davant petites i improvitzades audiències, s’han convertit en clara denúncia de la desfeta, moral i física, que està patint tot un poble.
No és estrany doncs que en el concert de divendres a La Faràndula, mentre les notes de les diferents peces musicals sorgien dels instruments i s’estenien per la, dissortadament, no massa plena sala municipal, es copsés en l’ambient un corrent d’entesa i de comunicació entre públic i intèrprets. Una causa comuna els unia: la solidaritat envers un poble i la denúncia d’una guerra. No és estrany tampoc que els símbols fossin ben perceptibles. Efectivament. Era una Banda Militar la que obria el concert i la que precedia a l’Orquestra Simfònica del Vallès. Era una formació de caràcter militar la que tenia la responsabilitat i l’honor d’interpretar el ja famós “Adagio” d’Albinoni, el qual ha esdevingut crit contra la guerra i la irresponsabilitat d’uns quants i de l’aparent conformisme d’altres. Era una formació de músics d’una Acadèmia Militar la que clamava per la pau i ho feia amb les pacífiques armes de la música…
Però per si tot això fos poc, l’actuació de la Banda de Saragossa encara es reservava un darrer i gens xifrat missatge que féu públic abans de finalitzar la seva intervenció mitjançant la interpretació de “La Santa Espina”. Sens dubte aquell fou uns dels moments culminants de la nit. Amb la interpretació de la sardana d’Enric Morera s’establí –si això era encara possible–una més intensa comunicació entre músics i públic. No calien ni discursos ampulosos ni buida retòrica. Les notes de l’emotiva sardana eren suficients per a deixar constància del tarannà democràtic i respectuós de les institucions envers els ciutadans d’aquest país. Però, per damunt de tot, posaven de manifest –com “Música per la Pau” busca a través de les seves accions– que la música és una excel.lent eina de la qual ens hauríem de valer per tal d’aconseguir que la tolerància, el respecte i la convivència entre els pobles no formi part de la utòpia sinó de la realitat de cada dia.
Que callin les armes!… A Bòsnia primer. A d’altres punts i indrets del món després… Hora és de que parli la música
Publicat a Diari de Sabadell, el 27 d’octubre de 1994
Comentaris recents