He escrit en diverses ocasions –i ho torno a fer ara, per si de cas– que, sobretot en política, una cosa són les idees (la ideologia), una altra els projectes que s’estructuren a partir de les idees, i encara una tercera, el model de gestió que es creu idoni per a portar a terme un projecte polític. És en base a aquest plantejament i al marge de les consideracions que es poden fer entorn el què ha estat el procés de refundació de CDC aquest darrer cap de setmana, que en una primera instància s’imposa celebrar i saludar el naixement d’aquesta –també diguem-ho ben clar– ‘nova’ formació política que és el Partit Demòcrata Català (PDC). I això, si més no, perquè el seu naixement haurà d’aportar elements suficients capaços de reordenar el debat polític a Catalunya a l’entorn de les idees, dels projectes i dels models de gestió política, la qual cosa obligarà –o hauria d’obligar– a clarificar també posicionaments quant a la forma i al contingut polític que es vol donar al nostre país d’acord amb el projecte polític que legítimament es defensa des de cada opció i, d’una manera especial, des de les tres forces polítiques que, ara sí, coincideixen en l’independentisme i en el republicanisme.
La creació del PDC –amb el que certament s’ha volgut deixar enrere una etapa galdosa de CDC–, ha generat un cert enrenou, tant en clau interna de partit com en clau externa de relació amb el seu entorn; enrenou del que caldrà seguir-ne l’evolució per avaluar-ne l’abast i conseqüències. El procés d’elecció del nom del ‘nou’ partit, així com la definició del PDC com a formació política que juntament amb la CUP i amb ERC es declara independentista i republicana, són dues de les claus a tenir en compte. El nom perquè, més enllà de l’enuig inicial de Demòcrates de Catalunya (DC) que estimen que el nou partit els ha copiat la denominació, comportarà desavinences entre dues de les formacions polítiques que formen part de la coalició JxS que, al seu torn, és la força que dóna suport principal a l’actual govern de la Generalitat de Catalunya.
Però si l’afer del nom pot semblar una qüestió més o menys baladí (que evidentment no ho és), no passa el mateix amb el fet que el PDC assumeixi l’independentisme i el republicanisme com a base del model d’Estat al que aspiren. Amb el PDC són ja tres les forces polítiques catalanes que fan de l’independentisme i el republicanisme la seva raó primera de ser. Tres forces polítiques que, això no obstant, defensen tres projectes polítics que coincideixen en l’eix nacional, però que divergeixen en l’eix social. És des d’aquest punt de vista que no ho tindrà gens fàcil el PDC per fer-nos avinent allò que els fa diferents dels seus dos altres adversaris, i en especial d’ERC.
Però passi el què passi a partir d’ara, no hi ha cap dubte que diumenge vàrem entrar en una nova etapa política a Catalunya en la que ningú –ni les formacions que es defineixen com a independentistes i republicanes, ni la resta que aposten per altres models d’Estat– podrà fer abstracció a l’hora d’explicar el projecte de país –no pas el model de gestió que ja el coneixem– pel qual aposten. I només això ja és per ell mateix un fet altament positiu. Sempre s’havia acusat a CDC de practicar un doble llenguatge i de jugar –dit sigui amb tots els respectes– a la ‘puta i la Ramoneta’ segons toqués. A partir d’ara, aquell paper d’ambigüitat extrema que tan bé va jugar saber Jordi Pujol –i fins i tot Artur Mas fins el 2012– que facilitava que CDC captés vots de procedència ben diversa, ja no el podrà jugar el PDC. D’aquí que tampoc no cal ser massa profeta per avançar que davant el panorama que tenim per després de vacances, no trigarem a ‘veure’ com es reubica el mapa relacional i polític a Catalunya…
Publicat a Diari de Sabadell, el 14 de juliol de 2015
Comentaris recents