No podia ser. No podia ser que després dels resultats que s’han donat en les darreres eleccions municipals (i autonòmiques a part de la resta de l’Estat), amb massa casos de corrupció sobre la taula i amb la presència d’imputats en llistes electorals, tot continués com fins ara. No podia ser que tot quedés en els discursos amb guió pre-escrit de sempre que asseguraven que tot estava en perfecte ordre i que res no calia canviar quant a polítiques i quant a actituds. Però ha calgut només que passessin uns pocs dies des del 24M perquè les primeres tempestes comencessin a desencadenar-se en el sí de les formacions polítiques que ‘van  perdre’ les eleccions. Així és com aquelles manifestacions de l’endemà que asseguraven no s’havia de tocar res quedaven en paraules al posar-se de manifest, d’una banda, la urgència fonamentalment del PP de fer de la necessitat virtut en un intent desesperat per conservar parcel·les de poder municipal i autonòmic a punt de perdre; de l’altra, per les primeres revoltes internes de partit que indefectiblement es desencadenen quan s’obtenen uns mals resultats electorals. I és que sabem que a la vida hi ha amics, enemics… i  ‘companys de partit’ sempre disposats a passar comptes a ‘companys’ perdedors.

Es tracta en qualsevol cas d’uns primers anuncis en relació a uns canvis que no han fet més que començar i que mal parafrasejant a la inefable Dolores de Cospedal tindran els seus efectes ‘en diferido’, i que ens conduiran a un canvi en l’escenografia i en el decorat polític d’aquest país (tant el d’aquí, com el d’allà) que s’anirà produint d’aquí fins a finals de l’any a mesura que progressin les campanyes i les conteses electorals inicialment anunciades: les catalanes a finals de setembre i les estatals a finals de novembre. I he escrit inicialment anunciades i he escrit bé, atès que a despit que de moment s’asseguri el contrari, les eleccions catalanes del 27S tornen a penjar de la corda fluixa per dues raons: la primera, pels resultats mateixos que la coalició CiU va assolir a les municipals a Barcelona i als municipis de la seva Àrea Metropolitana que ni en el pitjor dels escenaris possibles imaginaven; la segona, per les conseqüències que la consulta interna d’UDC pot tenir sobre el ‘full de ruta’. I és que a la llum de la pregunta que se sotmet a la consideració de la militància d’Unió i de les reaccions que ha generat, una cosa sembla fora de dubte: sigui quin sigui el resultat que se’n derivi, la divisió larvada a casa dels demòcrates cristians podria esclatar definitivament amb repercussions en les relacions amb el seu soci de federació, CDC. En aquestes condicions, a menys que el president Mas pugui culminar amb èxit la seva llista ‘de país’ o ‘del president’ al capdavant de la qual poder comparèixer davant la ciutadania el 27S, serà difícil mantenir la data i el caràcter de les eleccions autonòmiques.

I vés per on, aquell posicionament indefinit entorn el dret a decidir, al sobiranisme i a l’independentisme que tants problemes i desercions va acabar provocant en el PSC, comença a amenaçar ara l’estabilitat interna d’altres forces polítiques que si bé van salvar-se del primer ‘round’, amb el retorn a l’escena política de l’eix social podrien veure’s dividides quant a sumar-se incondicionalment al ‘full de ruta’ que varen signar CiU i ERC fa uns mesos.

En conclusió: el mapa polític que s’ha començat a moure amb les eleccions del 24M ho continuarà fent els propers mesos en funció dels esdeveniments i dels pactes que es vagin establint. De moment ‘toca’ esperar el proper cap de setmana per veure dissabte com es concreten els pactes entre partits per garantir la governació dels ajuntaments, i diumenge per conèixer el resultat de la consulta de la militància d’UDC sobre el procés i condicions.

Així és que, com diuen els anglesos, wait and see

Publicat a Diari de Sabadell, l’11 de juny de 2015