Cert és que amb el nou Estatut de Catalunya ens hi va molt a les ciutadanes i els ciutadans i a les institucions d’aquest nostre país. Cert és que l’Estatut no és, en cap cas, una qüestió de menor importància atesa la seva transcendència política, econòmica i social. Cert és també que per consolidar la nostra personalitat com a poble, ens cal un instrument polític que posi negre sobre blanc allò que som i allò que volem ser. Expressades, però, aquestes certeses, no podem deixar de referir-nos a algunes incerteses i a alguns danys col•laterals que el debat entorn el nou Estatut ens està deixant, aquí i allà. D’aquesta manera cal deixar constància de l’elevat nivell de “pasotisme” existent entre la ciutadania en relació al nou Estatut de Catalunya. Una ciutadania que possiblement no acaba d’explicar-se el perquè de tan i tan soroll entorn l’Estatut si al final s’ha arribat a un redactat que ha de ser assumible des de Catalunya, però també des de les institucions de l’Estat que l’han d’aprovar d’aquí a uns dies. Estic convençut que l’excessiu soroll que s’ha generat entorn el nou Estatut, ben poc ha afavorit al seu redactat final. M’explicaré. En tot el procés d’elaboració del nou Estatut s’han teatratalitzat desencontres i, per contra, hem oblidat que calia fer molta pedagogia fora de Catalunya en relació a la significat que l’Estatut de Catalunya tindria per a la resta de pobles de l’Estat. I això era del tot necessari per fer front als missatges catastrofistes que han estat difosos fonamentalment per la dreta espanyola; uns missatges que –en no haver-n’hi d’altres– han acabat calant a la resta d’Espanya i que en res no han facilitat que es pogués entendre què és avui Catalunya i quina és la proposta que des de Catalunya es fa per al progrés de l’Estat. La premissa de què si Catalunya va bé, Espanya també va bé, ha estat la gran oblidada en tot el procés estatutari que, això no obstant, ha afavorit la resurrecció de vells dimonis que semblaven havíem enterrat per sempre; uns dimonis que, a més, han enrarit el clima de les relacions entre comunitats autònomes i ha fomentat odis i crispacions sense sentit.

En el món global en què ens movem, no és bo alimentar batalles que només troben sentit en el context d’espuris interessos polítics. Els pobles, les nacions i els estats han de veure-hi més enllà d’un pam per davant del nas si volen assegurar-se un lloc en el futur. I aquest mirar més enllà vol dir disposar de la capacitat de dissenyar estratègies que siguin garants del progrés comú. Si més no perquè és en la suma que hi ha oportunitats i no pas en la resta. D’aquí que apostar, des de dintre i des de fóra, per una Catalunya pròspera i amb una personalitat definida és apostar per una Espanya i per una Unió Europea pròsperes, capaces de desenvolupar-se a partir de complementar-se amb les economies emergents que es donen en d’altres indrets del planeta. No entendre això és fer vots per quedar-se arraconats en el furgó de cua del tren de les oportunitats que si no troben espai a casa nostra la trobaran en un altre indret lluny de nosaltres.

Catalunya necessita de la resta d’Espanya. La resta d’Espanya precisa d’una Catalunya pròspera i capdavantera. I si Catalunya no funciona, de retruc hi haurà menys oportunitats pel desenvolupament d’altres indrets d’Espanya que troben en la solidaritat fiscal i econòmica, una part del motor de la seva economia. En unes altres paraules, en un món global, malgrat les indubtables diferències que encara es donen, ens hem d’adonar que Madrid és important com també ho és Barcelona. Només si sabem potenciar allò que cadascú disposa es podrà acarar el futur amb possibilitats. Si, per contra, posem pals a les rodes a les potencialitats de cadascú, si ens posen i ens posem pals a la roda al nou Estatut de Catalunya, s’està dificultant el nostre progrés, el del conjunt de l’Estat i, de retruc, el de la Unió Europea. I sembla estrany i és altament sospitós que a les alçades que ens trobem, encara hi hagi qui juga a la contra de Catalunya, dels seus ciutadans i ciutadanes, de les seves institucions.

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 de març de 2006