La setmana passada, el bisbe emèrit de Sao Félix d’Araguaya Pere Casaldàliga rebia, de mans del president de la Generalitat de Catalunya, el premi Internacional de Catalunya en la seva divuitena edició. Les cròniques expliquen que aquesta ha estat la primera vegada en què el premi és atorgat a un català i que Casadàliga atresora una trajectòria de més de quatre dècades lluitant a favor dels sectors més pobres i oprimits de la societat brasilera, els indígenes i els “sin tierra”. A això, les cròniques afegeixen també que Casaldàliga milita en el moviment de la teologia de l’alliberament; un moviment progressista i anticapitalista resultat d’una reflexió teològica que va començar a Llatinoamèrica després del Concili Vaticà II i la Conferència de Medellín (Colòmbia, 1968). Els seus ideòlegs més destacats són el sacerdot peruà Gustavo Rodríguez Gutiérrez, qui el 1973 editaria el primer llibre sobre aquesta qüestió –Historia, Política y Salvación de una Teología de la Liberación– i el bisbe brasiler Leonardo Boff. La teologia de l’alliberament va ser resultat de la reacció de part de l’església catòlica d’Amèrica Llatina davant de la situació d’opressió i subdesenvolupament de la majoria de la seva població.

La trajectòria i el compromís de Pere Casaldàliga amb els més febles dóna dimensió d’una església compromesa que troba en la teologia de l’alliberament la presa de consciència davant d’una realitat socioeconòmica –en aquest cas de llatinoamerica–, i que promou una reflexió constant de l’ésser humà i la seva relació amb la societat. Entorn aquestes i altres idees que conformen la teologia de l’alliberament, Casaldàliga no ha fet més que comprometre la seva vida a treballar amb i per les persones més desafavorides. El testimoni de Casaldàliga posa de relleu una manera compromesa de viure i d’entendre la missió de l’església catòlica; manera que –dissortadament– no és massa coincident amb la forma que es mostra l’església catòlica en d’altres punts del planeta, com és el cas, sense anar més lluny, de casa nostra, on l’església opta, en general, per situar-se al costat dels poderosos.

És així com, contraposats a la manera d’entendre l’església del bisbe Casaldàliga, descobrim bisbes que si ens atenem al seu comportament, ben poc tenen a veure amb el missatge de servei, de testimoniatge i de compromís social que ell predica i practica. Segur que Casaldàliga està plenament d’acord amb una església que tingui com a full de ruta el “deure de treballar per la promoció humana, social i cultural de la societat en general” i que estigui “al servei de la veritat amb esperit de convivència i criteri independent” i per la promoció “dels valors de l’humanisme cristià”. Passa, però, que el paper ho aguanta tot i que massa sovint les paraules són paraules i se les emporta el vent. D’aquí que no hauria de sorprendre del tot, que els darrers enunciats entrecomillats formin part dels valors que la Conferència Episcopal Espanyola assegura que han de regir per l’emissora de la seva propietat i que la pràctica d’alguns professionals de la COPE vulnerin constantment i sense cap mena de mania. No hauria de poder ser que una emissora de valors cristians, en la que hi treballen professionals d’alt nivell i altament competents, es veiés desprestigiada per la incontinència verbal d’algun dels seus professionals que res no entenen d’idearis ni de respecte envers les persones i les institucions.

La manera de fer església que defensen el bisbe Casaldàliga i els rectors de la COPE ben poc tenen en comú si ens atenem al testimoniatge que ens arriba a través de les seves respectives pràctiques. No cal dir que jo em quedo amb l’actitud, el rigor i el compromís del premi Internacional de Catalunya d’enguany, el bisbe Pere Casaldàliga.

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 de març de 2006