Són quarts de cinc de la tarda d’un dia gris del mes de desembre. A casa estem fent sobretaula després del dinar de celebració del sant del pare. De sobte, un fort retruny sacseja parets i vidres de l’habitatge. Després ens arriba un sec estrèpit. Emmudim. Ens mirem. Tots pensem que s’ha produït una explosió d’una gran magnitud provocada pel gas. Sortim a la terrassa per identificar el lloc del sinistre. No triguem en divisar una columna densa de fum negre mentre comencen a sentir-se els sons de les sirenes d’ambulàncies, bombers i policia. Uns minuts abans, sis policies nacionals surten de la seva caserna. Van en una furgoneta cap a l’estadi de la Nova Creu Alta on han de prestar serveis de seguretat en ocasió del partit de futbol que han de jugar el Sabadell i el Màlaga. No hi arriben. Un cotxe bomba preparat per ETA, aparcat a la cruïlla dels carrers de Josep Aparici amb el de Ribot i Serra, esclata just quan la dotació policial passa pel seu costat. L’explosió és terrible. Els sis policies moren pràcticament a l’instant. L’ona expansiva de la bomba causa, a més, danys notables en els edificis propers. Avui, 30 anys després, una senzilla placa col·locada sobre la façana d’un dels edificis cantoners i un monòlit situat al Parc Catalunya, ben a prop del que recorda a Ernest Lluch, ens fan memòria d’aquell tràgic dia i del nom dels policies assassinats. Al seu torn, els mitjans de comunicació locals rememoren, també avui, el que va ser un dels dies més tristos de la història recent de la ciutat. Res no justifica un atemptat. Menys encara el que a Sabadell vàrem viure fa just tres dècades. El mateix dia per cert que amb una diferència de deu anys, a Nova York, havia estat assassinat John Lennon, autor d’uns versos i d’una cançó que mentre aquest matí complia amb el meu ritual de la passejada matinera de cada dia, se m’han fet més present que no pas mai. Són aquells que diuen:

Imagine there’s no countries.
It isn’t hard to do.
Nothing to kill or die for,
And no religion too.