Les relacions entre catalans i bascos no es troben en el millor dels moments. Les recents  declaracions del líder del PNB, l’inversemblant i contradictori Xabier Arzalluz les han complicat. Les seves opinions sobre el que fou president de la Generalitat de Catalunya Josep Tarradellas, just el dia que es commemorava el centenari del seu naixement, no deixen cap mena de dubte sobre la peculiar forma de fer i d’actuar d’aquest basc sermonejador que imparteix doctrina, beneeix als que considera són els justos i condemna al foc etern als que pensa que no tenen reservat un lloc en el paradís.

Es fa difícil comprendre el què passa al País Basc. Però és normal. Només des de casa estant es poden entendre i abastar els problemes domèstics en tota la seva dimensió. Això no obstant bo és recordar que un dels principis de convivència i de bon veïnatge es basa en el respecte cap els altres ja que tothom té els seus problemes i pateix les seves contradiccions. I en totes les cases hi ha molta roba per rentar. També al País Basc. Quan apliquem aquest elemental principi de no ingerència, és quan costa més comprendre la causa de les manifestacions d’Arzalluz. Segur que de Josep Tarradellas poden dir-se moltes coses. Com de tothom. Però ningú que tingui dos dits de front pot dubtar del mèrit, de l’habilitat i del saber polític del qual va fer gala a l’hora de recuperar per a Catalunya una de les seves institucions més preuades —la Generalitat de Catalunya—, fins i tot abans que els catalans gaudissin de l’Estatut d’Autonomia.

No és Xabier Arzalluz la persona més adient per a criticar —anava a escriure insultar—  Tarradellas. Si Arzalluz l’acusa d’“ególatra del carajo de la vela”, ¿què és el que no es podria dir i escriure d’Arzalluz mateix? Però no ens equivoquem perquè tampoc no és aquest el problema. Mentre el president del PNB llença les seves ires contra els altres, al País Basc es continua vivint una situació estranya, en la qual hi manquen massa gestos polítics que permetin vertebrar un marc de convivència en el qual el terrorisme —encara que sigui de baixa intensitat, com qualifica Arzalluz els bandàlics actes de carrer— no hi tingui cabuda i tothom es pugui manifestar sense tenir por de res ni de ningú.

Apuntava abans que ningú no pot acabar d’entendre Euskadi si no coneix a fons la societat basca. Xabier Arzalluz assegura que són només ells els que poden decidir sobre el seu futur. I té raó. La mateixa raó, però, que li fa falta quan decideix desqualificar a qui sigui i com sigui. La mateixa raó que li va faltar a l’hora de referir-se a Tarradellas i exposant-se al major dels ridículs; un pecat que -deia- mai no s’havia de cometre en política.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 29 de gener de 1999