Les relacions entre catalans i bascos no estan passant pel millor moment arran les encara recents declaracions del líder del PNB, l’inversemblant i a vegades contradictori Xabier Arzalluz. Les seves personals apreciacions sobre el que fou president de la Generalitat de Catalunya, Josep Tarradellas, just el dia que es commemorava el centenari del seu naixement, no deixen cap mena de dubte en relació a la peculiar forma de fer, de pensar i d’actuar d’aquest basc sermonejador; un personatge que, una vegada i una altre, imparteix doctrina, beneeix als justos i condemna al foc etern als que, segons ells, no haurien de tenir un lloc en el paradís. A despit que, passats uns dies, va rebaixar el to de les seves paraules i en privat va demanar excuses al president Pujol, Arzalluz encara no s’ha adonat que des d’ara res ja no és com abans entre ell i nosaltres.

Cada vegada es fa més difícil comprendre allò que s’esdevé en el País Basc. Però això és normal ja que només des de casa estant poden comprendre’s i entendre’s els problemes domèstics en tota la seva dimensió. Un bon i elemental principi per a la convivència es fonamenta en el  respecte envers els altres i en no posar-se on no et demanen. Menys quan a la casa pròpia hi ha encara molta roba per rentar. Precisament arran l’aplicació d’aquest  principi de no ingerència, és quan costa més d’entendre el perquè de les manifestacions d’Arzalluz contra el president Tarradellas. Segur que de Josep Tarradellas podrien explicar-se moltes i moltes coses. Però ningú amb dos dits de front podrà mai posar en dubte el mèrit, l’habilitat i el saber fer d’un estadista que va ser capaç de recuperar per a Catalunya una de les seves institucions més preuades, la Generalitat de Catalunya, quan encara no disposàvem de l’Estatut d’Autonomia. Això sense tenir en compte les habilitats de les quals es va valer el president Tarradellas a l’hora de vertebrar un govern nacional d’unitat i de prestigiar Catalunya arreu l’Estat.

No és Xabier Arzalluz el personatge més adient per a criticar —anava a escriure insultar— la figura de Tarradellas. Menys quan el record del que fou president de la Generalitat de Catalunya és encara ben viu en la memòria de la majoria dels catalans. Si Arzalluz acusa a Tarradellas d’“ególatra del carajo de la vela”, ¿què és el que no es podria dir d’Arzalluz mateix? Però no ens equivoquem perquè tampoc no és aquest el problema ja que mentre el president del PNB llença les seves ires contra els altres, al País Basc es continua vivint una situació estranya, altament contradictòria i on els gestos polítics brillen per la seva absència. La litúrgia és indispensable en els actes i en les actuacions polítiques i en la litúrgia els gestos són fonamentals. Que ho preguntin sinó a l’Antonieta Macià que va veure com el rei literalment corria a saludar-la en ocasió de la recepció que el monarca féu al Palauet Albéniz a la Comissió del Centenari del naixement de Tarradellas.

Escrivia més amunt que ningú no pot acabar d’entendre Euskadi sense conèixer el rerafons de la societat basca. Xabier Arzalluz reclama que són només ells els que poden decidir en relació al seu futur. I té raó. Tota la raó. La mateixa raó però que tantes vegades li fa falta. En especial quan no s’està de desqualificar a les persones i a les institucions. Deia Josep Tarradellas que en política tot s’hi val menys fer el ridícul. I, comptat i debatut, Xabier Arzalluz amb les seves excèntriques declaracions, ha comès aquest pecat; unes declaracions que, d’altra banda, no fan res més que situar en el seu just lloc a aquell que hauria de treballar i vetllar per tal que el País Basc recuperés la seva normalitat democràtica en tots els ordres i sentits, acabés amb la violència —d’alta o de baixa intensitat— i refés les seves relacions amb la resta de pobles de l’Estat. Com diuen els castellans “zapatero, a tus zapatos”.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de gener de 1999