El meu treball de final de carrera per l’assignatura de Relacions Internacionals que a la UAB impartia el professor Jesús Maria Rodés, versà sobre el conflicte àrab-israelita. Un conflicte que especialment des de la creació de l’Estat d’Israel està condicionant la vida a l’Orient Mitjà. Aquest estiu, en ocasió de la meva visita a Haifa i Jerusalem, vaig tenir ocasió de mantenir una interessant conversa amb la guia que ens acompanyava sobre l’estat de les relacions entre israelians i palestins. Els detalls d’aquella conversa quedaren reflectits en el diari que mensualment publico en el meu blog (joanbrunetmauri.cat). Dies després de la visita, ja de retorn a casa, mentre repassava les notes del viatge i rememorava el meu treball de final de carrera, vaig ratificar-me, d’una banda, en la creença que mai no hi hauria pau a Palestina mentre no hi hagués dos estats (Israel i Palestina). De l’altra, que qualsevol intent de Hamàs o de la Jihad Islàmica d’atacar Israel en defensa del qual els palestins consideren són els seus territoris i drets, tindria conseqüències demolidores pel poble palestí.

És en aquest context que se’m fa difícil comprendre la raó de l’ofensiva sorpresa de Hamàs va desencadenar dissabte de matinada contra Israel; ofensiva que complicarà encara més la hipotètica resolució d’un conflicte que malgrat –també cal dir-ho—acumuli darrere seu incompliments fefaents per part d’Israel (resolucions de les Nacions Unides i Acords d’Oslo, d’entre d’altres), en cap cas pot justificar ni aquest ni qualsevol altre atac. Això sense tenir en compte les conseqüències que se’n deriven a l’aixecar la tensió fins a uns nivells que no es veien des de la guerra del Yom Kippur, desencadenada el 6 d’octubre de 1973 per Egipte i Síria amb l’intent de recuperar els territoris palestins perduts (Sinaí i Alts del Golan respectivament) que es trobaven a mans d’Israel des de la Guerra dels Sis Dies (1967).

D’aquí que l’atac de Hamàs de dissabte, no fa més que donar arguments nous als sectors més radicals de l’actual govern israelià, alhora que fa que Palestina es quedi amb menys  suports internacionals, amb una única excepció, la de l’Iran, que ha aplaudit l’ofensiva. Caldrà, doncs, estar atents a Teheran per saber el perquè d’un atac del qual no se’n derivarà la pau que la ciutadania palestina i israeliana anhelen. Molt al contrari: l’atac generarà més mort, més misèria i el que és pitjor, la cronificació d’un conflicte que va començar a prendre dimensió el 1948 quan es creà l’Estat d’Israel sense que, ni llavors ni ara, ningú “pensés” a garantir la seguretat i el dret que també assisteix als palestins de viure en pau i en llibertat.