Dos fets, no gaire distants geogràficament parlant però si ideològicament, motiven el meu comentari d’avui. Així em referiré, d’una banda, a la visita del papa Benet XVI a València arran el cinquè encontre mundial de la família i, de l’altra, a la situació política que es viu a Sant Quirze del Vallès, després d’una inesperada cabriola que va fer que l’alcaldia quedés de bell nou a mans de CiU contra el que havia estat pactat entre aquesta coalició i ERC.

Comencem. Fa just una setmana, el papa Benet XVI feia, a l’Uruguai, unes declaracions en les que criticava el comportament d’alguns mitjans de comunicació al “ridiculitzar i denigrar” a la família. Qui sap si aquestes declaracions les feia el papa per escalfar l’ambient de cara a la seva estada, el proper cap de setmana, a València on presidirà la cloenda de la trobada mundial de les famílies. Una trobada que, casualment, ha comptat amb un gran entusiasme i suport per part dels governs i dels fons públics, en contrast amb les causes que es troben en el rerafons de l’accident de metro de dilluns passat. També el passat cap de setmana, Antonio María Rouco Varela, cardenal arquebisbe de Madrid, demanava que es resés per la “unidad de España”. Finalment, la resta de bisbes –per ser més exactes, el sector de bisbes més sultraconservador de l’espiscopat espanyol– pretén que Benet XVI es posicioni en contra de la política social del govern de José Luis Rodríguez Zapatero per considerar-la atemptatòria contra la institució familiar conseqüència de la llei de drets per a les persones homosexuals que, d’una banda, els permet contraure matrimoni i, de l’altra, adoptar fills. Tants “pecats” contra la “unidad de España” i contra “la familia” que denuncia l’església coincideixen, curiosament, amb les actituds defensades per la dreta ultraconservadora estatal, sigui o no catòlica. ¿Recorden allò de què la “unidad de España está en peligro”? Recorden allò de què el “gobierno español acabará con la familia”? Tot plegat m’evoca massa aquella música fatalment tan sabuda per les persones de la meva generació i més grans, d’una Espanya defensora “de los valores de occidente” com a “unidad de destino en lo universal” que era. Al marge de les consideracions que sobre aquestes qüestions podrien fer-se, m’hauran de permetre fer una pregunta a aquests sectors que són tant sensibles a la “unidad” familiar o d’Espanya: ¿quan decidiran, per exemple, denunciar i acabar amb els excessos, les calúmnies i les mentides que alimenten sentiments fòbics, i que es propaguen des d’una emissora depenent de l’Església espanyola? ¿No es vulneren, des d’aquesta emissora, els principis més elementals de la fe i de la creences cristianes i catòliques que prediquen el respecte a les persones, a totes les persones? No cal que es preocupin. No ens cal resposta, gràcies!

A Sant Quirze del Vallès la “cosa” municipal torna a estar esvalotada. Fa just una setmana va tenir lloc el ple en què, teòricament, s’havia de donar compliment al pacte de govern que varen signar CiU i ERC quan varen decidir fer fora els socialistes del govern municipal. El ple de dijous passat va acabar amb la sorprenent elecció d’un alcalde que ningú no esperava. I és que en comptes de ser elegida Elisabet Oliveras (ERC) tal com havia estat pactat en el seu moment, el vot díscol d’algun regidor –presumiblement de CiU–, féu que el convergent Francesc Contreras resultés elegit, segons diuen, contra la seva voluntat. Sant Quirze del Vallès continua essent un exemple d’allò que els ciutadans no voldrien esperar mai ni de la política ni dels polítics: que des dels governs es jugui amb els vots, segons convingui i que, a més, no s’acabin respectant els pactes públicament establerts i signats. Més quan aquests pactes han estat adoptats per evitar que una altra força política sigui la que governi. Ho he escrit ja mil i una vegades i ho haurem de tornar a escriure mil vegades més i encara no n’hi haurà prou: només podrem recuperar la confiança dels ciutadans en la política i en els polítics des de la responsabilitat del compliment dels compromisos que els polítics contreuen davant la ciutadania. I, quan això no és possible per les raons que siguin, millor és ser valent i presentar la dimissió.

Publicat a Diari de Sabadell, el 5 de juliol de 2006