width="475"

Una de les tendències més habituals és la de donar per descomptat que tot allò que té a veure amb els comportaments i costums que socialment hem acceptat són els correctes; de la mateixa manera tendim a creure que els comportaments que no s’ajusten a la nostra forma de ser culturalment parlant, no ho són. Així, quan col•lectivament ens trobem davant d’un conflicte, ens costa assumir que potser nosaltres també hi tenim una part de culpa. Més aviat al contrari. Estem convençuts que som nosaltres els que estem en bon camí i que són els altres els que van errats. Si aquest és un pressupòsit aplicable al comportament general de la societat, per una simple qüestió de mimetisme segur que també pot ser aplicat a tots i a cadascun dels individus que la conformem, convençuts com estem que només en nosaltres hi ha la raó. És d’aquesta manera que considerem normal poder manifestar i defensar els nostres posicionaments personals, socials, polítics o religiosos, però no acabem de veure amb bons ulls que altres facin el mateix amb els seus posicionaments quan aquests es troben sensiblement allunyats dels nostres.

Aquest recorregut dialèctic ve a tomb arran la visita que el Papa Benet XVI ha fet a Madrid en ocasió de la Jornada Mundial de la Joventut. Per cert: no em puc estar de fer notar que el títol mateix de les jornada és necessàriament confús pel fet que usa el genèric joventut quan hauria d’usar l’específic de joventut catòlica a qui la Jornada s’adreçava. Però tant li fa. El cas és que la trobada de joves catòlics i la presència del Papa han estat objecte de debat i de polèmica. Fonamentalment pels costos econòmics que previsiblement l’esdeveniment ha generat, però també per les declaracions i les manifestacions crítiques amb la Jornada i amb la visita de Benet XVI, algunes generades des dels sectors socialment més compromesos de la mateixa església catòlica.

Està clar que el Papa pot viatjar allà on cregui oportú o allà on el convidin. Està clar que els joves catòlics poden reunir-se quan i on considerin que ho han de fer. Però aquest mateix dret que assisteix als joves i a l’església catòlica a sortir al carrer, a manifestar-se i a mostrar els seus senyals d’identitat, assisteix a altres col•lectius de persones professin o no altres religions amb els seus respectius signes d’identitat. Però una cosa és que aquests símbols s’exhibeixin en els espais d’acolliment i de culte que cadascuna d’aquestes professions religioses pugui disposar, i una altra que quan se’n faci exhibició al carrer per una causa extraordinària, sigui a costa de condicionar la vida ciutadania ens espais i en més temps enllà del que seria estrictament aconsellable. I és aquí on precisament rau una de les claus de volta dels efectes col•laterals que de la JMJ i de la visita de Papa s’han derivat.

L’article 16è de la Constitució espanyola estableix com a dret fonamental, la llibertat religiosa i de culte. L’estableix per a tothom. És així que en els temps que correm, en els que la multiculturalitat va en augment, ens hem d’anar acostumant a què aquest nostre país d’una llarga tradició cristiana i sobretot catòlica, és a la vegada cada vegada menys practicant malgrat que, si se’m permet l’expressió, continuï essent altament costumista pel que fa amb tradicions catòliques com, per exemple, les romeries i les processons. Ens hem d’acostumar a què aquells que vulguin posar de manifest la seva opció religiosa ho puguin fer sense més problemes ni més excepcions que les que es deriven del respecte a les creences –religioses o no– d’altres ciutadans i ciutadanes. En definitiva, comença a ser hora que ens adonem que som una societat plural i que hem deixat enrere aquella “unidad de destino en lo universal” amb la que una part de l’església catòlica va estar tan compromesa.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 d’agost de 2011