Mentre practicava l’esport que segurament disposa de més adeptes aquests dies –com ho és el d’escarxofar-se davant del televisor per seguir l’esforç que a Pequín estan fent esportistes d’elit–, i també mentre en directe transmetien la contrarellotge en què finalment s’havia d’esfumar una nova possibilitat de medalla per l’equip de ciclisme espanyol, estava donant jo voltes a l’auto imposició que tinc de confegir l’article que avui –ahir per a mi— poden llegir les persones que tenen la paciència de seguir-me a través de les meves col•laboracions setmanals. Per una ben fàcil concatenació d’idees, vaig associar el què estava veient per la petita pantalla amb els records de la Barcelona d’ara fa 16 anys que acabava de celebrar uns Jocs Olímpics de “pel•lícula”, amb el record de les meves recents vacances ja pràcticament oblidades; unes vacances en el decurs de les quals he tingut l’oportunitat de trepitjar la costa jònica i conèixer l’escenari on es van celebrar els primers Jocs Olímpics de la història ara fa una bona colla de segles. Uns Jocs que troben en el seu origen en la voluntat d’almenys disposar d’una setmana de treva per als conflictes que assolaven la Grècia de 1730 anys abans de Crist. De fet, durant la setmana olímpica, els pobles de la Grècia antiga feien seva la treva sagrada de l’Echenkeria  que prohibia que les ciutats es poguessin declarar la guerra durant la celebració dels Jocs. Dit sigui de passada, en els jocs de l’antiga Grècia les dones no hi participaven encara que les sacerdotesses tinguessin reservat un lloc d’honor entre els jutges i en la presidència de l’estadi olímpic. Uns jocs que van subsistir fins l’any 393 d. de C. en què van ser considerats immorals i ateus i, per això mateix, Teodosi I els va suspendre. Havien de passar bastant segles fins que el 1896 es disputés a Atenes la primera edició dels Jocs Olímpics de l’era moderna impulsats pel baró Pierre de Coubertin; un aristòcrata francès que durant anys havia treballat amb el propòsit de restaurar els Jocs i, molt especialment, amb la utopia de recuperar l’esperit olímpic: fer dels Jocs moderns un esdeveniment d’agermanament, solidaritat i amistat entre els pobles de tot el món.

Fàcil deu ser comprendre com –després del què acabo d’escriure i en lògica continuïtat amb l’associació d’idees a la qual feia referència en començar, a la realitat que vivim aquests dies i en consonància també del pretès esperit olímpic–, no deixi passar l’oportunitat d’evocar la contradicció que es deriva del fet que mentre a Pequín es feia una fastuosa i impressionant cerimònia d’inauguració de la vint-i-novena olímpiada, a Geòrgia hi entressin tropes russes com a conseqüència del fet el president georgià, Mijail Saakhashvili, hagués llançat un atac contra Osetia del Sud al considerar que els independentistes osetians no són més que uns satèl•lits dels russos. És cert que a hores d’ara la guerra formalment ha acabat. Això no vol dir que el problema de fons del conflicte estigui resolt. Al cap i a la fi Geòrgia buscarà la revenja ja que Rússia no deixarà mai de defensar els seus interessos en aquella zona del Caucas i el potencial rus és bastant superior al georgià. Sigui com sigui, aquesta nova crisi desencadenada en dies de Jocs Olímpics, no haurà fet més que aflorar altra volta les moltes contradiccions que l’actual ordre internacional presenta. Així mentre els EUA i la majoria d’estats europeus no varen tenir cap mena de problema a l’hora d’acceptar la separació de Kosovo de Sèrbia, són aquests mateixos actors els que no estan disposats a aprovar la possible separació d’Osetia i d’Abkhàzia de Geòrgia, malgrat les similituds que entre ambdós casos hi ha. Tot plegat acabarà comportant un empitjorament de les relacions entre Rússia i Europa, la qual cosa ja li va bé als EUA pel fet que no endebades Europa comparteix interessos econòmics i estratègics amb Rússia. I menys mal que en aquesta ocasió, possiblement encara que només sigui de cara a la galeria, la Unió Europea haurà jugat un cert paper en l’alto al foc i en l’establiment d’un pla de pau a la zona pel protagonisme de Sarkozy que a més de la presidència francesa ostenta avui la de torn de la UE.

Com ja sabíem, per moltes vacances plenes de bons desitjos i per molts Jocs Olímpics plens de bona voluntat, els més poderosos ens continuen imposant la dura i complexa realitat de cada dia.

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 d’agost de 2008