El mes d’agost ha quedat enrere. Un mes que tradicionalment el teníem associat a les vacances, al no-fer-res, i a les tempestes estiuenques de finals de mes. Però segons ens diuen –i bé que ho hem notat!–, aquest haurà estat un molt mal mes d’agost per les moltes tempestes desencadenades, malgrat que, en aquest cas, no hagin estat –que també–estrictament atmosfèriques. A la vista dels fets, hora serà de plantejar-nos si hem de dissociar agost de descans i relax d’una manera definitiva. Va ser un mes d’agost, el de 2007, quan es va desencadenar la primera gran tempesta predecessora d’un canvi de cicle econòmic. Una tempesta que s’inicià als Estats Units (EUA) i de la qual no se’n sabien les conseqüències a despit que el temporal es vingués gestant des de feia temps. Passava, però, que ningú no feia cas als negres núvols que el presagiaven. El detonant de tot plegat va ser la sobtada pèrdua de confiança dels mercats –ai els mercats!– en les hipoteques subprimes que s’havien anat estenent com una taca d’oli, inflant el globus d’una pretesa opulència econòmica que no existia. Com que els bons de les hipoteques subprime no cotitzaven en els mercats organitzats i presentaven una alta complexitat, tampoc no estaven sotmesos a cap control. I ja se sap que qui dia passa any empeny, fins que n’hi va haver prou amb un simple increment de l’índex de morositat hipotecària per deixar al descobert la debilitat dels productes financers vinculats a les subprimes que mai no recuperarien el capital que en ells s’hi havia invertit. L’alarma s’havia disparat i la crisi de confiança estava servida. I si l’aleteig d’una papallona a New York pot ser la causa d’una ventada al Japó, l’aleteig d’una au plena d’ambició com ho són els mercats, l’origen d’un daltabaix era inevitable.
Quatre anys després d’aquell agost, n’acabem de passar un altre que mereix el qualificatiu d’horribilis per les primes de risc, pels riscos d’intervenció i pels atacs a l’euro viscuts els darrers trenta-un dies que han obligat als governs comunitaris a pràcticament oblidar-se de les vacances i a prendre decisions a corre-cuita. Tot perquè els mercats, insaciables com són, han aconseguit allò que perseguien: sotmetre a la política. I entre pressions dels mercats i una França i una Alemanya amb governs conservadors obsessionats pel dèficit, l’estat del benestar està en risc i les retallades continuen recaient sobre els més dèbils, mentre els que més tenen continuen instal•lats en el terreny dels privilegis, i res no indica que aquesta situació tendeixi a canviar, almenys per iniciativa dels mateixos governs. Per si no n’hi havia prou, en ple temps d’indignació i de reclam de major participació democràtica, aquí ens arriba una reforma-exprés de la Constitució que ha fet saltar pels aires la vella creença que la Carta Magna millor no tocar-la, malgrat els molts motius que hi havia per haver-ho fet abans. Per contra, en ben pocs dies i amb un si-us-plau-per-força, el què no s’havia aconseguit en tampoc-no-sé quants anys, s’assolirà ara mitjançant el mètode d’una reforma-exprés auspiciada pel PSOE i pel PP que no convenç a tothom. No sabem si convencerà als mercats. Sí que sabem, però, que la reforma beneficia al PP a qui el govern socialista li està fent la feina. També a CiU que no ha perdut passada per mostrar la seva indignació i capitalitzar arguments victimistes de cara a les properes eleccions. En aquest context, la desorientació entre la ciutadania creix i amb ella ho fa el risc de què el populisme i demagògia augmentin audiència.
Avui encetem el mes de setembre. Més val que ens preparem per començar un nou curs que pinta complicat… Però com que no tot ha de ser ni negre ni fosc, abans de retornar a la dinàmica de cada dia, disposem-nos, a gaudir de la nostra Festa Major com correspon…
Publicat a Diari de Sabadell, el 1r de setembre de 2011
CiU capitalitzarà amb arguments victimistes? Això no té cap importància, tots els que hi estiguin en contra ho intentaran capitalitzar (però dificilment es capitaliza el que no és capitalitzable).
El problema està que una reforma de la Constitució sense debat i participació del poble és un atemptat a la Democràcia.
Es fa impossible entendre els arguments dels que promouen la reforma. L’estabilitat pressupostària és un objectiu de política econòmica, que ja està regulada per llei. És una Llei que compleixen les Administracions. Si no n’hi ha prou, podem reformar la Llei, endurir-la, però reformar la Constitució amb nocturnitat, com si el problema fos de les autonomies i els Ajuntaments és un error.
Les polítiques econòmiques, són això polítiques, mesures per enfocar l’economia. El problema no és constitucional. El problema és del malgovern de les darreres quatre legislatures, que no han sabut gestionar el creixement econòmic i la crisi que l’ha seguit. Els que han malgovernat, tampoc saben resoldre-ho ara, ja que la política econòmica no és un tema constitucional, és un tema de què qui governa ho sàpiga fer.
David,
Estic pràcticament d’acord amb el fons de la teva intervenció. Molt especialment en l’afirmació que fas en les darreres ratlles del darrer paràgraf. La mancança més gran que tenim en política, és que no disposem de persones líders capaces de fer això, liderar a partir d’escoltar. I d’aquesta manera és difícil que, com dius tu, “qui governa ho sàpiga fer”. Continuem desorientats i desubicats!
Caram! Si que és fàcil reformar la Constitució… No ho semblava que ho fos tant quan s’ha demanat per altres temes, oi?
El més greu de tot plegat, al meu entendre, és que es continua amb la pràctica de gestos i rituals que poc tenen que veure amb la realitat i que només serveixen per confondre. Diuen que ho fan per tranquilitzar els mercats! Un argument impossible si recordem que el canvi constitucional no serà efectiu fins el 2020. Suposant que fos veritat que així els mercats es tranquil.litzen, tindríem alts interessos del deute espanyol encara durant nou anys! Al meu entendre l’única manera d’aconseguir tipus d’interès més baixos pel deute sobirà esànyol. o portuguès, o grec…. serà que la Unió Europea actuï com una federació, que posi disciplina en els impostos, en el frau fiscal, en les despeses inútils com els exèrcits estatals…, i que obligui al Banc Central Europeu a finançar els estats membres a un interès raonable, no gaire superior de l’interès amb què es financia els bancs. En definitiva, cal que es minmitzin les competències dels estats, que ara ja no tenen sentit. Però com que això els partits governants no volen fer-ho, perquè va en contra del modus operandi al qual estan acostumats, van donant pals de céc. I un d’aquests pals de céc ha estat el d’intentar fer feliç a Frau Merkel, a veure si així l’ajudem a guanyar les eleccions com les d’avui a Meklemburg, atès que entre el seu electorat s’ha deixat escampar la sensació que ja n’hi ha prou d’ajudar als PIIGS que no treballen. Es vol permetre que Frau Merkel pugui anunciar que els estats del sud ja s’estan aplicant, fins el punt d’inscriure el dèfcit zero en la constitució, i així potser els alemanys de dretes li perdonaran que pagui el rescat i la tornaran a votar. I és que a Alemanya també hi ha mitjans sensacionalistes que han fet molt de mal estenent la idea que ells són els únics que treballen.
De moment CiU ho ha pactat tot amb PP, els deixa governar a Badalona, Diputacio de Barcelona i els ha regalat les biblioteques, Institut del Teatre… i ara surten a parlar del català? Ja sabien com eren, no?
… certament Sergi. Una bona part de la solució està en més Europa… Però Europa està a hores d’ara mancada de polítics i sobrada de visions sesgades que no s’adonen que els pals de céc que estan i estem donant no fan més que embolicar la troca… i el que és pitjor, posar en risc els avenços socials assolits a costa de molts esforços.
Els mercats. Un substantiu plural que emprem com si fos una forma abstracte de la que ningú no és responsable del comportament d’aquests mercats. Cóm poden els governants estar supeditats a ells en lloc d’estar els mercats tutelats pels governs que representen, en teoria, al poble en general?
Està clar que tothom mira per ell. I així, els especuladors es fan d’or carregant a les nostres esquenes, les del poble pla, les conseqüències de les seves maniobres, els polítics no pensen en res més que omplir la butxaca mentre estiguin en actiu, el partit abans que el poble sembla la consigna, per tal de retirar-se benestants i, els de sempre, el poble pla, a mantenir la família com pot amb un estat del benestar cada cop més precari.
Necessitem unes regles del joc que no se les salti ningú. Un poder judicial -no partidista- que imparteixi justícia. Els jutges a part de bons i justos han de ser honrats i mesurar amb la mateixa vara a uns i altres. El polític ha de servir i no servir-se’n.
Per altra banda, estic sentint tot sovint que el PSC critica CiU per pactar amb el PP-C els pressupostos al Parlament com si fos un crim inexplicable quan el PSOE està pactant a Madrid amb el PP per fotre als catalans a tort i a dret a través de la Constitución Española i això ha d’estar bé per que el PSC no es queixa.
A mi em dol haver de veure que un partit nacionalista ha de pactar amb un d’espanyolista o centrista, digues el que vulguis, però veure a catalans pensant en clau espanyola abans que en la seva pàtria…
Estic indignat!
Em sembla que els companys coralins haurem de canviar de temàtica i en lloc de trobar-nos per cantar ens haurem de trobar per debatre politicament l’actualitat, que efectivament dóna per molt.
Durant les quatre últimes legislatures s’ha estirat més el braç que la màniga. Els espanyols politics i la gent del carrer han actuat com a nous rics. Els catalans hem fet com altres vegades un trist seguidisme. I ara tot de cop sembla que la realitat ens ha recordat que encara som pobres.
Totes les grans inversions en infraestructures, moltes d’elles a punt del colapse (aeroports, ave, etc.) s’estan pagant a base de retallar en altres partides.
Però, cada cop, tenim la solució mes aprop. INDEPENDÈNCIA!