De les conclusions que es podrien derivar d’una hipotètica i impossible anàlisi desapassionada dels dies complexos que políticament vivim a Catalunya i a Espanya, segur que per damunt de totes en sobresortiria la que ens confirmaria l’èpica com a factor determinant, vertebradora de passions i d’emocions, tant per als uns com per als altres. Per als uns, perquè l’èpica del discurs independentista (no confondre amb el discurs sobiranista) tot ho impregna i tot ho amaga, alimentada tanmateix per la pressió fora mida que des del govern de l’Estat i des del PP s’exerceix sobre Catalunya, com a mínim des que l’any 2006 els populars decidiren recórrer davant el Tribunal Constitucional (TC) l’Estatut de Catalunya aprovat per dos parlaments sobirans (el de Catalunya i el de l’Estat) i sancionat per la ciutadania catalana en referèndum. D’aquells recursos, de la sentència del TC del 2010, de la mesquina persistència dels populars en fomentar la catalanofòbia, de la utilització desesperada des del govern de l’Estat de tots els mecanismes –administratius i judicials que tenen al seu abast— contra les aspiracions legítimes que emanen de Catalunya, així com de l’actitud passiva i contemplativa del PSOE, se’n deriva un augment proporcional i permanent del sentiment que amb aquesta Espanya, res no hi ha a fer.

A l’èpica processista s’hi oposa l’èpica espanyolista que es nodreix d’una pretesa unitat territorial d’Espanya –que també serveix per amagar martingales, corrupció i males pràctiques polítiques i governamentals–, que solament existeix en la ment dels que es neguen a acceptar que els temps han canviat; una unitat que, a capa i espasa, defensa un PP instal·lat en la negació pertinaç d’un fet que és inqüestionable i irreversible: la diversitat d’un territori com l’estatal que reclama noves maneres d’entendre’l i de concebre’l. Malgrat això, amb l’afegit d’una oposició incapaç de vertebrar un front comú per descavalcar un govern amb tics sectaris, els populars continuen essent la força política més votada fora de Catalunya gràcies, precisament, a l’èpica que es deriva de la idea que només ells garanteixen la unitat territorial d’un Estat que, no obstant, es va esquarterant dia rere dia.

Heus aquí, doncs, dues èpiques enfrontades que es posen de manifest diàriament com ha quedat palès, per exemple, després de l’exitosa convocatòria de mobilització ciutadana en ocasió de la Diada Nacional de Catalunya o en ocasió de la compareixença de Francesc Homs davant el Tribunal Suprem a Madrid. Uns enfrontaments que es mouen també entre la legitimitat que reclamen els uns i la legalitat a la que obliguen els altres.

Hora deu ser que des d’Espanya, que no només des del seu actual govern, s’adonin que és urgent passar de l’Estat plurinacional que sempre ha estat a l’Estat plurinacional de dret que hauria de ser si és que vol continuar existint. Pel camí de l’èpica, de les dues èpiques enfrontades que mouen passions però que no aporten solucions, no s’arribarà a enlloc més que a l’enfrontament institucional i a la creixent radicalització ciutadana. I quan això s’esdevé sense més matisos, difícil es fa l’assoliment de majories parlamentàries i de mandats suficients a les urnes per poder decantar la balança cap a una banda o cap a l’altra. És a dir: per decantar-la a favor d’un Rajoy i d’un partit obsedits en utilitzar tots els instruments –legítims o no–  per tapar les seves misèries i per perpetuar el model rígid del règim que han aconseguit instaurar mantenint l’Estat en tensió permanent, bloquejat políticament i democràticament. O per decantar-la, des de Catalunya, a favor d’un full de ruta amb zigues-zagues constants capaces de marejar a qualsevol; un full de ruta que dit sigui de passada, a voltes i pel seu caràcter mateix, sembla més pensat per espantar a indecisos que no pas per aconseguir nous adeptes.

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 de setembre de 2016