Sovint hem sentit a dir que la societat civil del nostre país o no existeix o es mostra excessivament passiva. En especial quan es donen circumstàncies tant adverses com les actuals, en què valdria la pena escoltar la seva veu. No és menys cert, però, que darrerament, davant situacions complexes, han començat a generar-se des d’aquesta societat civil iniciatives que fan pensar que potser els seus agents no estaven tant endormiscats com alguns voldrien ni tampoc com altres pensaven. Així hem assistit ja a algunes iniciatives que feia temps no es donaven. És el cas de la mobilització que es va portar a terme en pro de l’aeroport barceloní per convertir-lo en equipament de referència i hub de vols intercontinentals. Això coincidia, a més, en uns moments en què la companyia Iberia abandonada la seva aposta per Barcelona per centrar-la en Madrid. En aquesta estratègia mobilitzadora hauria d’inscriure’s l’adquisició, per part de la societat catalana Iniciatives Empresarials Aeronàutiques S.A.” (IEASA), de la compañía Spanair. Una altra iniciativa de la societat civil catalana ben recent ha manifestar-se quan tots els diaris editats a Catalunya es posaren d’acord per publicar una editorial conjunta sota el títol de “Per la dignitat de Catalunya”. Com es recordarà, en aquella editorial es defensava l’Estatut tal com havia estat aprovat parlamentàriament i ratificat en referèndum i s’alertava dels perills que una hipotètica sentència del Tribunal Constitucional que retallés o retoqués el seu articulat podia comportar. Aquestes dues accions són, per elles mateixes, expressió clara de què la societat civil no està tant somorta com semblava i que possiblement comença a prendre consciència de les seves oportunitats quan els partits polítics s’enroquen amb excés i es mostren incapaços d’establir un diàleg franc i obert a l’hora d’assolir acords estratègics conjunts per acarar situacions complexes.
Quelcom d’això està passant quan, malgrat la crítica situació econòmica per la qual travessem, encara hi ha forces polítiques –certament uns més que no pas uns altres– que no estan massa per la feina de sumar i que posen pals a les rodes per impedir avançar cap un pacte de mesures econòmiques que, com a mínim, contribuís a millorar el nostre estat anímic ens dies de crisi. Una crisi que està causant, d’altra banda, una alta destrucció d’empreses i de llocs de treball i una xifra d’atur que supera qualsevol previsió. El resultat: la preocupació creixent entre la ciutadania, que entre desorientada i perplex assisteix a l’espectacle diari que ens brinden algunes forces polítiques, convençudes segurament que amb aquesta seva actitud obtindran millors rèdits electorals en el futur. No s’adonen que amb això tallen ales a la recuperació de la confiança en nosaltres mateixos i segurament minen la confiança de la ciutadania envers ells.
Sabem que la confiança és un intangible necessari per albirar l’horitzó amb més optimisme. Sense confiança no es pot superar cap crisi. D’aquí que davant aquest estat de coses, un grup d’actors i agents de la societat civil han decidit donar vida a una fundació –la Fundación Confianza–, que ha nascut amb l’objectiu de generar confiança sota el clarificador eslògan de “esto sólo lo arreglamos entre todos”. Ho estan fent a través d’una campanya que podem veure en els mitjans de comunicació i d’una pàgina web (http://estosololoarreglamosentre todos.org) que val la pena visitar. De moment, més de 15 mil persones cada dia s’estan adherint al manifest que des de la Fundació han fet públic. Ara només cal des de l’àmbit de la política s’escolti aquest clam, deixin a banda sectarismes inútils i s’adonin que només entre tots i amb l’esforç de tots serà possible guanyar aquesta dura batalla de la crisi.
Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de març de 2010
Ahir ja vaig veure a les noticies que els equips de govern s’han de reunir una altra vegada la setmana que ve. UNA SETMANA MÉS!!! Aquí veiem els que volen tenir la paella pel mànec, que en lloc d’arribar a un bon acord tenen ànsies de poder. Pensen més en ells mateixos, que no pas en el poble. Es posen ferrucs i intransigents. Ara es parla dels contractes per aquest jovent que no té feina; uns contractes “basura” que t’indignen només d’escoltar-ne les condicions. Si és que inclús la gent que conec de dretes no entenen com els sindicats no diuen res. Ahir mateix em van dir: “anys enrere, per menys, hi havia una vaga general; perquè no es fa res? perquè no diuen res?”. Espero que des d’aquesta fundació puguin fer alguna cosa. És molt maco, però no les tinc totes.