Mentre continuem instal·lats enmig d’un discurs polític monocromàtic que ens ocupa dia i nit, la vida no es detura. Tampoc ho fa l’evolució de les circumstàncies, i de les polítiques econòmiques i socials que condicionen, i que ens continuaran condicionant un futur que ara com ara no es presenta excessivament afalagador. Qui sap si pel distanciament creixent amb la política, la ciutadania se sent sovint massa orfe de referents, i per això mateix comença a mostrar-se farta d’un estat de coses que no acaba de comprendre. I és que qui més qui menys s’adona que les decisions i els posicionaments que els polítics adopten en el seu nom, no estan massa en sintonia amb els que són els interessos i preocupacions més generalitzats entre la ciutadania. Potser això és el que en part explica el perquè de la baixa nota que els habitants d’aquest país (el d’aquí i el d’allà) atorguem als partits polítics (també els d’aquí i els d’allà), tal com es reflecteix en els resultats de la darrera Enquesta Social Europea, presentats a Barcelona fa un parell de setmanes.
Si parem atenció en els resultats d’aquesta enquesta, no trigarem a adonar-nos que com a mínim en sobresurten un parell de dades que inicialment poden semblar contradictòries, però que no ho són gens. La primera ens informa que els partits polítics són les institucions amb un prestigi menor entre els catalans i entre els espanyols. La segona ens fa adonar que això no obstant, l’interès de la ciutadania per influir en les decisions polítiques no disminueix. Molt al contrari. Tal com es posa de manifest si ens atenem a la creixent mobilització ciutadana a la qual estem assistint. Podria al·legar-se que la situació de crisi econòmica incideix sobre l’opinió que els enquestats manifesten a l’hora de valorar la tasca dels partits polítics en general. Cert. Però ben mirat tampoc podria ser d’una altra manera, atès que la ciutadania percep que els partits viuen enmig d’una realitat política, econòmica i social que no coincideix amb la seva. Tanmateix això s’explicaria pel fet que les qüestions que més preocupen a la societat en general, no s’acaben de veure reflectides en les iniciatives dels partits polítics, més preocupats de guanyar les properes eleccions de torn que no pas d’acarar les causes dels problemes que patim, i que es troben en l’origen dels nostres mals de cap com, per exemple, les desigualtats socials, la corrupció, el frau fiscal, l’evasió de capitals…
És en aquest context, que m’atreveixo a escriure que les paraules de l’alcalde de Burgos, Javier Lacalle, quan afirmava que l’arrel de les mobilitzacions dels veïns del barri de Gamonal no estava en el projecte de bulevard, eren del tot encertades. I és que el projecte de bulevard –amb els interessos especulatius que darrera seu hi niaven— va ser només l’espurna que calia per prendre la metxa de la indignació davant la possible pèrdua d’una guarderia municipal que l’ajuntament burgalès es negava a rehabilitar, adduint no disposar dels 13 mil euros que calien. Per contra es mostrava disposat a assumir els costos d’un projecte urbanístic de 13 milions d’euros prenyat, això sí, d’interessos ben poc socials.
No ens enganyem. Gamonal haurà protagonitzat el primer episodi capaç d’encendre el foc de la indignació popular per unes actituds polítiques que no només no escolten, sinó que menyspreen als més febles. Gamonal haurà estat la mostra del primer esclat social que té a veure amb una altra crisi latent que es deriva de l’escletxa que existeix entre els que més i els que menys tenen. És en aquest sentit que l’insistent discurs governamental de que ens trobem al final de la crisi, podria ésser percebut com una provocació per les persones que després de tants sacrificis sense retorns ho han perdut pràcticament tot, i que a hores d’ara ja no els queda ni el més petit bri d’esperança. Fa unes setmanes, la revista britànica The Economist, avisava del risc d’esclat d’aquesta crisi social a l’assenyalar Espanya com un dels països amb més probabilitats de patir una alta conflictivitat durant el 2014.
Publicat a Diari de Sabadell, el 6 de febrer de 2014
No sé qui ha escrit aquest article senyor Brunet. No hi ha massa cosa a addicionar sobre el seu contingut. No hi ha marge per fer el paper d’advocat del diable en tot el que s’explica. Els partits polítics són organitzacions curt-placistes. Com vostè diu, són actors racionals que tenen com a horitzó les properes eleccions. Això és així, i continuarà sent així. Però, hi ha quelcom que ha canviat. Les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació (TIC) són les eines que utilitzen col·lectius de ciutadans per canviar decisions polítiques que implementen polítiques públiques amb finalitats especulatives (cas Gamonal). La ciutadania ja no es conforma amb la democràcia procedimental, sinó que demanda una democràcia substantiva. Les eines hi són. Només falta voluntat política per fomentar Governs Oberts realment operatius -mitjançant la xarxa- perquè la ciutadania pugui participar en les decisions polítiques que es prenen. Ja no val que ens tractin solament com a súbdits. Ja no val que només vulguin que anem a dipositat la papereta a la urna cada quatre anys. La ciutadania -sobretot a través d’associacions i col·lectius de tradició- vol participar en la presa de decisions polítiques i la implementació de les polítiques públiques. En l’àmbit de la política local és factible. Si no es porta a terme és per manca de voluntat política i d’interessos opacs per part de cacics local i polítics locals. Mentre, Gamonal ens ha ensenyat una via alternativa de fer política. En endavant, cada vegada serà més difícil la “tirania” en el procés de presa de decisions polítiques. Es pot canviar. La ciutadania ha canviat, perquè se’n adonen que les estructures polítiques i econòmiques predisposen a l’individu a maximitzar el seu propi benestar. I solament la minoria que deté poder polític i econòmic té els mitjans per aconseguir els seus objectius egoistes en detriment de la comunitat. Cada vegada serà més difícil que es culminin projectes polítics perquè quatre espavilats vagin a collibè de tota la comunitat. Falta obrir el govern a la ciutadania per part de l’autoritat política. No hi ha excusa. Hi ha mitjans tecnològics que ho permeten. Si qui deté el poder polític continua amb la política de tirar pel dret malgrat oposicions veïnals majoritàries, proliferaran “Gamonals” arreu. Per cert, molt bon article!
Fèlix Torras Solsona
Trader i Analista