Els cronistes i comentaristes esportius coincideixen en afirmar que el millor que pot dir-se sobre l’actuació d’un àrbitre després d’un encontre esportiu, és que la seva presència en el terreny de joc ha passat desapercebuda tant per als contendents com per als espectadors i que ningú no es recordi d’ell en les habituals declaracions i valoracions “post-match”. Però per tal que això sigui així és precís que es donin dues condicions. Una, la primera, que durant l’encontre l’àrbitre hagi sabut interpretar i aplicar el reglament amb autoritat, celeritat, rigor i justesa i no prenent més temps del necessari en l’adopció de les seves decisions i, si això calgués, efectués amb tota normalitat consultes als seus auxiliars o jutges de línia. L’altra, la segona, que ningú directament relacionat amb els protagonistes de l’encontre –preparadors, jugadors, equip directiu…– no pretengui, per tal de desviar l’atenció sobre possibles errors propis, de traslladar a l’àrbitre les responsabilitats del desenllaç de l’encontre fins a l’extrem d’acusar-lo que la seva actuació ha estat decisiva en el resultat final que, òbviament, haurà estat contrari als interessos dels colors del que fa declaracions semblants. No és estrany, quan això passa i l’àrbitre té unes certes ganes de notorietat, que aquest aprofiti l’avinentesa i es llenci a tomba oberta a fer declaracions i consideracions que no li pertoquen i que poc tenen a veure amb la seva funció de jutge imparcial fins el punt que el Comitè de Competició es vegi obligat a cridar-lo a l’ordre i a recordar-li que ell és, abans que tot, un àrbitre i que com a tal no pot prendre partit. Això és el que passà, per exemple, en el darrer “derby” Madrid-Barça amb les declaracions –fonamentades o no– de l’entrenador del Barça, Johan Cruyff, que donaren peu a les desafortunades que posteriorment féu l’àrbitre internacional Díaz Vega.

* * *

En un estat social de dret, com el que ens serveix de marc de relació democràtica, el millor que pot passar quant a les actuacions del poder judicial –que és un dels tres pilars sobre els quals es fonamenta la democràcia– és que ningú no es vegi en la necessitat d’haver d’efectuar cap mena de comentari en relació amb la seva important responsabilitat com a àrbitres i jutges dels conflictes que, inevitablement, sorgeixen en el transcórrer diari de la vida política, econòmica, social del país i sobre els quals es sol.licita un diagnòstic a la vista de la legislació vigent. Però perquè això sigui així cal la concurrència de dues circumstàncies. Una, que per part del poder judicial s’actuï sense vacil.lacions i que amb celeritat es portin a terme tots els passos judicials previs a la tramitació, si s’escau, del corresponent procediment per tal que, d’acord amb les lleis que siguin d’aplicació s’imposin, cas que s’hagin vulnerat preceptes o lleis, les sancions corresponents o, en cas contrari, es dicti sentència absolutòria. L’altra, que cap de les parts implicades coaccions aquells que tenen la responsabilitat de les investigacions judicials preliminars ni tampoc que, una vegada dictada sentència, en facin valoracions i interpretacions partidistes que poc ajuden al reforçament de la confiança  en el sistema democràtic. No és estrany, cas que no es donin aquests supòsits de celeritat per part d’uns i de prudència per part dels altres, que algun jutge mogut per l’ànim de la notorietat allargui massa investigacions i diligències, fins el punt que el Tribunal Suprem li hagi de recordar que allò que cal és actuar amb rapidesa i posar en coneixement del Tribunal qualsevol indici racional de criminalitat que aflori en el cas en el qual treballa. Només així podrà incoar-se el procediment judicial corresponent i deixar que la part demandada conegui la causa i en prepari la seva defensa. Aquest seria el cas, per exemple, del llarg camí judicial que està recorrent l’anomenat “cas Filesa” i del protagonisme del jutge Barbero que amb la seva actuació no facilita precisament que es puguin depurar, cas que n’hi hagin, les corresponents responsabilitats judicials i l’esclariment definitiu de l’afer.

Publicat a Diari de Sabadell, el 11 de febrer de 1993