Hi ha dies en els quals l’atzar fa que coincideixen fets que els fan singulars. El divendres passat fou un d’aquests dies en adquirir els mitjans de comunicació un protagonisme que mai no haurien de perseguir. Aquest protagonisme tenia però dues vessants ben diferents: l’una amb una forta càrrega negativa sobre la qual periodistes i mitjans haurem de reflexionar sense les urgències del moment mentre que l’altra, sortosament, presentava una cara més amable i distesa.

Ningú no haurà oblidat encara l’espectacle informatiu –si és que la informació pot esdevenir mai espectacle– que ens oferiren la majoria dels mitjans de comunicació, tant d’abast nacional com estatal, en relació amb els fets viscuts a Alcàsser (País Valencià). Paradoxalment, per contra, poc es deia sobre un altre drama, resultat d’un lamentable i evitable accident, ocorregut a Madrid i que acabà amb la vida de sis persones i provocà nombrosos ferits, del qual ningú no n’ha assumit fins ara cap responsabilitats. La diferència en el tractament que ambdues notícies meresqueren en la majoria dels mitjans de comunicació el divendres i dies posteriors només pot ésser explicada a partir de l’extranya forma per alguns d’entendre allò que és i no és notícia, allò que és i no és informació.

S’ha escrit i dit molt sobre el salvatge assassinat de les joves noies d’Alcàsser. Segur que massa i no sempre amb la suficient delicadesa i sensatesa. Aquesta és una obvietat que ningú no pot refutar. Serà prudent i oportú més endavant preguntar-nos i interpelar-nos –els mitjans de comunicació i els periodistes primer–, sobre l’oportunitat de treure partit a tragèdies d’aquesta mena i, fins i tot, recrear-nos en mostrar i explicar situacions i fer públics detalls que res de nou no aporten informativament parlant i que només serveixen per alimentar una malaltissa morbositat social. El dolor d’un poble i la intimitat d’unes famílies ha estat en aquesta ocasió poc respectat o, com a mínim, tractat amb un sentit de la sensibilitat molt particular per part de la majoria dels grans mitjans de comunicació. ¿Fins quin punt és lícit –ètic– jugar amb els sentiments dels ciutadans pensant solament amb els rendibles índexs d’audiència i de difusió que s’assoliran, com si la informació fos un producte vendible subjecte a les normes i regles publicitàries? Les “lleis de mercat”, que també governen el món dels mitjans de comunicació, propicien que a voltes, en nom del dret a la informació, es vulnerin altres drets bàsics com ho el de la privacitat i el de la intimitat. Això és el que ha succeït envers aquells que avui els ha tocat viure i patir de prop el desenllaç d’un drama que segur que marcarà la seva història personal i col.lectiva mentre nosaltres, en canvi, demà ja no ens recordarem de res i Alcàsser passarà a ésser un punt més en el mapa de l’Espanya tràgica i profunda.

El contrapunt d’aquests fets i imatges que divendres colpien uns i satisfeien la morbositat de molts altres es produïa el mateix dia a la veïna població vallesana de Caldes de Montbui que era el marc escollit enguany per la celebració de la “Nit de la Comunicació” en la qual es fallaren els “Premis a la Comunicació” instituïts per la Diputació de Barcelona i destinats a distingir els millors treballs periodístics publicats o difosos per les publicacions i emissores de ràdio i televisió que defineixen el mapa de la comunicació local i comarcal a Catalunya. Era la festa que any rera any se celebra amb l’objectiu d’estimular a un important col.lectiu de persones a continuar el seu treball al servei de la democràcia i dels ciutadans a través dels nombrosos mitjans de comunicació locals i comarcals existents a Catalunya els quals, a través de les seves pàgines i antenes, deixen constància dels trancórrer de la vida en viles, pobles i ciutats que habitualment no mereixen l’atenció dels grans mitjans de comunicació.

Ho deia abans. El digne contrapunt a un divendres que estigué marcat més per l’espectacle que no pas per la informació.

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de febrer de 1993