Manuel Marín, el vice-president de la Comissió de la Unió Europea (UE), deia fa poc que Espanya ja no era, davant els ulls dels seus socis comunitaris, “la pandilla jubilosa” que sempre havia estat en relació amb la construcció europea. Certament una forma ben gràfica i expressiva per a definir l’actitud espanyola que ha estat habitual des de la nostra incorporació a l’Europa Comunitària. I és que, per primera vegada, Espanya està disposada a anar fins a la fi i amenaça amb exercir el seu dret al veto a l’ampliació del “Club dels dotze”, cas que no siguin escoltats els seus arguments i no es doni una solució satisfactòria a les reivindicacions que presenta, per tal d’evitar que la futura Europa dels “setze” pugui causar perjudici als interessos dels països del sud, els països comunitaris de la Mediterrània.

Els onze socis d’Espanya en l’aventura comunitària estaven massa acostumats a que els espanyols fossin com xais, sempre obedients i disposats a tot, deixats portar per l’entusiasme i la il.lusió que sentíem arran la nostra incorporació i participació en el projecte europeu. El canvi d’actitud adoptat en el curs dels darrers dies pels nostres negociadors, explicaria en part les reaccions que s’han produït arreu de crítica—oberta i contundent—en contra de la posició espanyola que solament persegueix que la UE, després de l’ampliació, no s’oblidi del sud. Espanya, i fa bé, exigeix per a donar el seu vist-i-plau a l’ampliació, que s’acceptin dues condicions: l’una—l’anècdota i que ja fou resolta abans d’ahir—que s’assolís l’acord en matèria de pesca entre Noruega i Espanya. L’altra—la de fons—que s’admeti el posicionament espanyol pel que fa als vots ponderats necessaris per tal de poder exercitar la minoria de bloqueig a les decisions del Consell de Ministres Comunitari.

Fins ara aquesta minoria de bloqueig es podia exercir a partir de reunir un total de 23 vots ponderats sense cap altra limitació. La proposta comunitària és la d’elevar, amb l’ampliació, a 27 els vots ponderats necessaris per a poder vetar una decisió del Consell de Ministres. Espanya estaria disposada a acceptar la proposta comunitària si s’accepta que també siguin suficients 23 vots sempre que representin un mínim de tres països amb una població conjunta de més de 100 milions d’habitants. Algú podria pensar que el matís que defensa Espanya és una bagatel.la. Molt lluny d’això. Amb l’ampliació de la UE, els països del nord d’Europa—amb menys habitants—tindran un pes considerable, quant a vots ponderats, la qual cosa podria condicionar la futura reforma institucional de la UE, que s’hauria d’haver portat ja a terme però que, per tal de donar prioritat a l’ampliació, s’ajornà i que serà abordada a partir del 1996. En aquest context, el matís que defensa Espanya, representa en la pràctica l’única garantia de la qual disposen els països del sud—amb més habitants i proporcionalment menys vots ponderats—de compensar el desequilibri que es produirà entre el nord i el sud pel desplaçament del centre de gravetat a partir del gener de 1995 per la incorporació dels nòrdics Finlàndia, Suècia i Noruega i Austria a la UE.

S’acusa a Espanya de posar pals a les rodes a l’ampliació comunitària. Però és evident que si Espanya, en la cimera de Lisboa, acceptà—en benefici de l’interès comunitari—que l’ampliació de la UE precedís la reforma de les institucions comunitàries, lògic és que ara, abans que es consolidi definitivament l’entrada de nous socis, es vulgui assegurar que les reformes a emprendre en el futur no es faran en perjudici dels països del sud, de l’arc mediterrani que precisament sumen 23 vots ponderats i més de 100 milions d’habitants.

 

Si fins ara se’ns coneixia com la “pandilla jubilosa” potser ha arribat el moment de fer sentir la nostra veu i fer valdre el pes de les nostres raons. Altres socis ho han fet anteriorment i s’han trobat solucions. Ens hi va, a nosaltres i als socis comunitaris del sud, el ser o no ser en l’Europa dels setze.

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de març de 1994