Per experiència sabem que als èxits els sobren els mateixos pares que als fracassos els manquen. Per si no n’hi hagués prou amb les lliçons rebudes del passat, ho acabem de comprovar altra volta arran el tràgic accident de Reus la setmana passada, quan una dona de 81 anys perdia la vida en un incendi que s’havia declarat al seu habitatge, provocat per una espelma amb la que s’il·luminava al no disposar del subministrament elèctric que des de feia dos mesos li havia estat suspès per manca de pagament. Santiago Rusiñol, en les seves “Màximes i malpensaments”, assegurava també que “quan un home té raó no crida, i, quan no en té, crida per fer veure que la té”.

A partir d’aquestes constatacions, les sensacions negatives que se’m encomanaven quan assistia al lamentable espectacle de retrets que arran l’accident reusenc es llançaven l’empresa subministradora d’energia (Gas Natural, en aquest cas) i l’administració (l’Ajuntament de Reus i la Generalitat de Catalunya). Ambdues parts s’acusaven mútuament d’haver comés falles de procediment susceptibles d’haver contribuït a què es produís el fatal incendi en l’habitatge de la Rosa. Ho feien amb una contundència inusitada que, més que donar-los la raó, els la treia. I és que ningú no pot sentir-se nét de culpa quan succeeix un accident com el que es va produir a Reus. Clar també que, dissortadament, aquesta manera d’actuar, tant de l’empresa d’energia com de l’administració, forma part d’un manual que s’ha acabat fent massa habitual, que diu que mai no s’ha d’assumir cap tipus de responsabilitat pel resultat de fets que puguin derivar-se d’una mala pràctica o d’una negligència. Millor hauria estat que en comptes de llençar-se els trastos pel cap, uns i altres haguessin optat per asseure’s al voltant d’una taula, analitzar els fets i les conseqüències, assumir responsabilitats i sobretot corregir possibles errors comesos.

Tanmateix, la picabaralla institucional va fer que de passada no prestéssim atenció a altres arestes d’aquesta malaurada història, tals com la possible vulneració de la protecció de dades en la que podrien haver caigut els serveis socials de l’Ajuntament de Reus al donar a conèixer detalls relatius a l’àvia Rosa, o l’espectacularització que del cas en van fer determinats mitjans de comunicació, més preocupats d’obtenir rèdits en forma d’audiències que no pas de fixar la seva atenció en les causes que porten a persones i a famílies a viure (a malviure) en unes condicions precàries i extremes. Dit d’una altra manera: com els necis, preferim fixar-nos en la punta del dit (en el fet puntual) i no pas en la lluna a la que la punta del dit assenyala (la causa que el provoca). La pobresa energètica és avui una de les formes més subtils de vulnerabilitat social que afecta a un nombre creixent de famílies i de persones; vulnerabilitat que és la resultant de tres factors bàsics: la caiguda d’ingressos familiars (a causa de l’atur, dels sous baixos, de la precarietat contractual…), la conservació deficient de molts habitatges i per damunt de tot, l’augment desmesurat de la factura de la llum que, només en 8 anys, s’ha encarit en més d’un 50%.

Ho descrivia fa uns dies el Síndic Municipal de Greuges de Cornellà, Joan Barrera, en una reflexió sobre el cas que publicava en el seu blog personal: “De pobresa energètica, de com actuen les parts implicades, de quins són els mecanismes per evitar-la i de responsabilitats se’n pot parlar, és necessari parlar-ne, però mai a cop de titulars. Aquest camí és la via més eficaç si es vol deixar indefensos a aquells que ho necessiten”.

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de novembre de 2016