El meu pare i la meva mare el dia de les seves noces celebrades el 6 de setembre de l’any 1945 al Santuari de La Gleva

Pràcticament només amb un any de diferència m’he quedat –ens hem quedat els meus germans i jo– orfes de pare i de mare. Ahir, després d’una agonia innecessàriament llarga i lenta, ens deixava el pare. La mare ho havia fet, sobtadament, la Diada de la Mare de Déu de Montserrat de l’any passat. Potser pel fet que el pare va sobreviure a la mare i, atès que el seu estat requeria l’atenció i estima de tots plegats, no m’he adonat fins avui mateix del què vol dir quedar-se orfe, quedar-se sense els referents familiars més immediats. Trobaré a faltar el pare, però, especialment, ara trobo a faltar més a la mare. No endebades era ella qui havia portat sempre el pes de la casa i de la família. Però, com em va fer avinent una bona amiga arran la mort de la mare, “les persones estimades no moren mai…, només se’ns fan invisibles”… Us portarem per sempre més al cor. Que descanseu en pau.