Poc podien imaginar els components de la banda “Bill Haley and His Comets” quan interpretaven –en un mediocre film estrenat el 1954 que portava per títol “Blackboard Jungle”– la peça “Rock around the clock”, que acabaven de posar en marxa la maquinària d’una nova manera de fer música. D’un nou estil que ben aviat es faria un lloc al sol i en el panorama de la música lleugera. Acabava de néixer la marca “Rock and roll”. Del conjunt que liderava Bill Haley ningú no en parla… La culpa és de l’Elvis que elevà el “Rock and Roll” a la categoria de mite i d’objecte de consum per part de la joventut americana i europea. Amb el “rock” s’iniciava una revolta i s’encetava un nou estil de vida. “The Beatles” i “The Rolling Stones” resseguiren el solc obert pel Presley i s’endinsaren en el camp del “pop” i del “rock”. Després, milers i milers de bandes arreu del món han conreat, i continuen conreant, les bastíssimes feixes del “Rock and Roll”.

Aquell novedós estil musical –amb sabor genuïnament americà– ha caminat, des del seu debut, al costat de “rockeros” i de bandes composades per homes… Com si el “rock” fos un gènere apte només per a ésser interpretat per veus greus i profundes. No pas per veus femenines. Sigui com sigui el cert és que són poques les intèrprets de “Rock and Roll”. Menys encara ho són les instrumentistes. I ningú no en coneix ben bé la raó… Per contra, és l’elenc femení un gran consumidor d’aquell producte que va néixer com a botó de mostra d’una nova forma d’entendre la vida i que, en bona prova de la seva vitalitat, ha evolucionat dia a dia. Mes a mes. Any a any. “Rock” a “rock”…

Sobta així encara trobar-se davant una dona liderant una banda de “Rock and Roll”. Com si les cantants no es poguessin expressar a través d’aquest estil. I això no és cert… I és que el “Rock and Roll” s’ha associat potser massa a virilitat, duresa, contundència… I tampoc això no és pas així… De tant en tant però ens és donat de veure dones formant part d’una banda “rockera” o liderant-la. Es l’excepció que confirma la regla… La Montse Llaràs és la nostra excepció. Com també ho són l’Alaska, la Luz Casal o la Cristina Lliso… La Llaràs prové d’una família que segur que porta el “rhythm” i la música al cos. La Núria, la germana petita de la Montse, estigué vinculada a “Els Pets”. N’era una de “Les Llufes”. La Montse ha fet però un altra camí i ara ella és qui lidera els “Bars”. Una banda d’homes liderada per una dona…

La nostra “rockera” és alta. Esvelta… Es –perquè negar-ho– guapa. Atractiva… Es coqueta però no combrega amb rodes de molí. Té “feeling” i “swing” la seva veu. En el tracte curt és senzilla i cordial… Que carai! Ella és ella… Funcionària de dia. “Rockera” de nit. La seva expressió amable em fa pensar –i perdoneu-me la gosadia– amb una “rockera melòdica”… Que cap amant del “rock” no s’escandalitzi. Sóc conscient del que acabo d’escriure. Ja he dit que el “rock” s’associa a la duresa i a la contundència. Però a despit que la Llaràs deixi sortir, a vegades, el seu impulsiu geni, la seva imatge no és pas de duresa. En tot cas ho és de dolça contundència. O de contundència dolça. Tant li fa.

La Llaràs, com d’altres cantants de “rhythm and blues”, està desmitificant el “rock” com a un producte genuïnament masculí. Ella, com la Madonna o la Courtney Love, ens diu “el ‘rock’ és de qui el treballa”. I és cert. La Llaràs i els “Bars”, treballen un “rock” amb segell català, el qual res no té a envejar al que puguin fer altres bandes del país.

De la sèrie “Llums i ombres” (Núm. 9), publicat a El 9 Nou, el 31 d’octubre de 1994