Hi ha moltes ocasions en què l’arbre no deixa veure el bosc o el soroll no deixa escoltar la bona música. Quelcom d’això ha passat durant els darrers dos anys i mig amb la tasca de govern desenvolupada pel govern tripartit presidit per Pasqual Maragall. Certament les relacions entre els tres partits que formaven, fins fa uns pocs mesos, el govern, no han estat les millors possibles ni tampoc a l’alçada del què molts esperaven després de 23 anys de govern convergent. Fet, però, aquest reconeixement, ningú no podrà negar que el govern tripartit format per PSC, IC-Els Verds i ERC haurà assentat unes noves bases a partir de les quals fer efectives renovades polítiques econòmiques i socials progressistes, ben allunyades de les que es propugnaven des dels governs de CiU. Com deia en començar, l’arbre no deixa veure el bosc de la mateixa manera que el soroll mediàtic ocasionat pel tripartit, no ha deixat que la tasca de govern del tripartit sigui suficientment coneguda i valorada. Només cal recordar l’herència que de CiU havia rebut el Govern d’esquerres que es va formar el desembre de 2003 en forma d’una evident i reconeguda insuficiència inancera i competencial, el dèficit en infrastructures i el creixent desequilibri territorial i social del país.

Per fer front a la situació i assentar les bases per al desenvolupament integral de Catalunya caldria que passés bastant més temps que no pas els 32 mesos transcorreguts des que Pasqual Maragall és president del govern de Catalunya. Un govern que, recordem-ho, va ser durament criticat per CiU i pel PP (que llavors governava a Madrid) des de pràcticament abans que es constituís, sense que ni tan solament se li atorgués la gràcia dels 100 dies de govern. Precisament per això hauria de tenir major transcendència i reconeixement que només transcorreguts aquests dos anys i mig de Govern d’esquerres, es puguin ja albirar uns primers resultats més, encara, ateses les prediccions apocalíptiques que des de Catalunya i des de fora s’han fet i es fan a l’entorn del tripartit. Es tracta d’unes primeres conquestes que han de marcar el nostre futur com a país pel fet que han de permetre el desenvolupament de noves polítiques econòmiques i socials per aconseguir que Catalunya recuperi el seu pes a Espanya i més enllà de les nostres fronteres. I quines són aquestes primeres conquestes? La primera és el nou Estatut que va ser impulsat pel govern i treballat pel Parlament de Catalunya. La necessitat d’un nou Estatut era reclamada pel conjunt de la societat catalana des de feia anys i que només el pacte CiU – PP va impedir tirar endavant amb aquell lacònic “ara no toca” que s’utilitzava des dels rengles de CiU quan no es disposava d’una resposta convincent per a una demanda social i política evident.

El nou Estatut, malgrat les seves possibles mancances, és una eina fonamental en el procés de reafirmació de la personalitat de Catalunya i del seu autogovern. A la conquesta del nou  l’Estatut i malgrat les seves possibles mancances, cal afegir, com a mínim, l’assoliment d’acords estratègics en matèria d’internacionalització de Catalunya i de qualitat de l’ocupació i competitivitat de l’economia catalana, sense oblidar-nos del pacte nacional per l’educació, del pla d’infrastructures, de les accions adoptades per a resoldre dèficits històrics en matèria de salut… Qüestions, totes elles, que segons CiU figuraven entre les seves prioritats però que mai no van ser convenientment desplegades. Per contra, el tripartit va apostar per posar-se a treballar i, malgrat Madrid i les dificultats que de la duríssima oposició del PP, anar superant entrebancs. Trenta dos mesos és poc temps. En qualsevol cas potser cal deixar constància d’un fet: l’economia catalana, després de molts anys, ha tornat a créixer per sobre de l’economia espanyola i molt per sobre de l’europea… L’èxit no es pot adjudicar al govern Maragall de la mateixa manera que no es pot negar que quelcom hi deu tenir a veure…

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 d’agost de 2006