Es un fet evident que els Pirineus no han estat només excusa per a separar i establir fronteres entre les comunitats de la seves vessants nord i sud. El massís també ha marcat distàncies entre les comunitats que d’est a oest i d’oest a est i així no és estrany que el què passa en els Pirineus aragonesos tingui ressò a Catalunya o al País Basc, de la mateixa manera que el què passa en el Languedoc-Roussillon acaba tenint massa incidència en el Midi Pyrénées o a l’Aquitanie.

Passa que les tancades valls pirinenques han mantingut isolats els nuclis de població del seu interior els quals s’han relacionat, paradoxalment, només amb les valls del nord, en el cas de França, o del sud, en el cas d’Espanya. A aquest estat de coses hi ha contribuït decisivament el fet que encara avui no disposem d’unes bones comunicacions transversals pirinenques les quals, a nord i a sud, comuniquin la serralada i facilitin la relació dels habitants dels Pirineus amb les indubtables avantatges que això comportaria.

Si hem de ser sincers costa molt de creure que a finals del segle XX, quan les comunicacions s’han agilitzat d’allò més, encara sigui tan lent i costós traslladar-se transversalment, d’un punt a l’altra del Pirineu, resseguint la complicada però bonica orografia de la serralada. Diguem-ho ben clar, en el cas dels Pirineus la distància més curta no ha estat mai, ni és encara, la línia recta. Precisament per tot això i per altres moltes raons que es podrien afegir, costa de creure que quan tot semblava indicar que l’Eix transversal dels Pirineus (l’espanyola N-260) seria un fet a curt termini, s’anunciï l’arribada del “tío Paco” amb les rebaixes -en forma de Ministerio de Fomento- i decideixi que cal aplicar un estalvi de l’ordre de 1.400 milions de pessetes en les inversions previstes per anar completant l’Eix pirinenc.

No és gens estrany, doncs, que els alcaldes d’El Pont de Suert, de La Seu d’Urgell i de La Pobla de Segur s’hagin indignat davant l’anunci i hagin fet pública la seva protesta arran la incomprensible decisió del ministeri espanyol. A les veus, però, dels alcaldes caldria afegir-ne moltes més. Totes les d’aquells que sabem que amb el retall d’inversions hi va el futur immediat de les comunitats pirinenques que, sense l’Eix continuaran immerses en la situació històrica d’oblit i d’abandonament que mai no haurien d’haver sofert. Voldríem pensar que tot plegat es tracta d’un error… D’un lamentable error. Però ens temem que no sigui així.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 20 de març de 1997