Compro el diari en el quiosc veí. Com ho faig cada matí abans d’anar cap a l’estació. Avui tampoc no em puc estar de fullejar-lo abans no agafo el tren on el podré llegir tranquil•lament. D’entre els molts titulars que hi ha, alguns em criden molt l’atenció. Són els que fan referència a actes bàrbars i criminals comesos per persones contra les persones. També els que informen de destrosses sobre el mobiliari urbà per part de grups de joves. Dissortadament, es tracta d’una perversa cançó de l’enfadós que, a despit que sempre amb lletra diferent, es repeteix un cap de setmana sí i l’altre també. Mentre hi reflexiono observo com un vehicle es salta un semàfor en vermell i a punt és de provocar un accident. I encara uns metres més enllà, una motocicleta passa rebent no fent de cas als vianants que travessaven el carrer per un pas zebra degudament senyalitzat… La fera existeix.

Torno la mirada sobre el diari. Unes pàgines més endavant llegeixo que “Grups violents paralitzen un barri” i que “Una pàgina ‘web’ neofeixista crida a l’acció dels ultradretans”. I encara més endavant: “Haider vol acabar amb la ‘conjura europea’”… La fera, a més, creix.

Plego el diari… El guardo a la cartera. El matí que es presentava clar i net, sembla haver-se enfosquit de sobte. Tampoc avui no serà un gran dia!, penso per a mi mateix I nosaltres, espectadors privilegiats de tantes i tantes absurditats, semblem entestats en no voler-nos adonar de què va tot plegat… I podria ben bé passar que arribés un dia en el qual ja no poguéssim aturar la fera…

Publicat a El 9 Nou, el 6 de juny de 2000