Els terrassencs –alguns, no tots– estan que trinen. Resulta que el nou Diccionari General de la Llengua Catalana té la gosadia d’incorporar el gentilici “sabadellenc” i, ai làs!, no pas el “terrassenc”. Quin pecat i quina provocació!

Fa mesos, els sabadellencs –alguns, no tots– s’encengueren d’ira. En un dels mapes d’uns fascicles distribuïts per un diari de la capital, Sabadell no hi apareixia. Quina ofensa! Fins aquí podíem arribar! Per contra Terrassa lluïa, en el seu just punt, amb tot l’esplendor!

L’any 91, quan les Rondes barcelonines s’obriren a la circulació, terrassencs i sabadellencs o sabadellencs i terrassencs –alguns, no tots– feren inventari dels rètols que indicaven el camí cap a les seves respectives ciutats. Uns i altres es sentiren menystinguts i menyspreats pels de “Can Fanga”.

Es l’eterna cançó de l’enfadós a dues ciutats que s’imaginen rivals, encara que ningú no sap massa de què. A uns quants els deu ofendre que la seva ciutat –Sabadell o Terrassa– sigui citada després de l’altra –Terrassa o Sabadell. No saben que tant li fa Terrassa abans que Sabadell. O Sabadell abans que Terrassa. Que cadascuna és com és. Iguals i, alhora, diferents. I aquí rau l’èxit del seu progrés. No pas en l’absurd mantenint del localisme-narcisisme de si jo primer i tu després. De si surto o no en el Diccionari de torn. O en un dels molts mapes. O en els senyals de trànsit d’una carretera…

Tot és més senzill. Terrassa i Sabadell, Sabadell i Terrassa. Dues ciutats que es necessiten mútuament. Precisament perquè es complementen. L’una a l’altra. I l’altra a l’una. Es la seva grandesa. I també la sort dels que vivim en una o en l’altra.

Publicat a El 9 Nou, el 22 de gener de 1996