Ufff!… Se’m ha fet tard. Massa tard. I hauré de córrer com cada dia. Ben pensat però, avui no és un dia normal. M’afanyo. Em trec la son de les orelles. Surto al carrer. El carrer és tranquil. Això no obstant encara són ben perceptibles les restes de la batalla lliurada durant les darreres dues setmanes i que ahir fou sentenciada per les urnes.

Passo pel quiosc. Els diaris, apilats en el lloc de sempre, insisteixen en donar-me notícia d’uns resultats electorals que ja conec. D’unes situacions i d’unes valoracions que, fins fa unes hores, eren primícia informativa però que ara semblen més velles que mai. Malgrat tot els diaris fixen, per a la història, la fotografia de les sorpreses no esperades i de les alegries desfermades al llarg de la nit electoral i que han estat difoses, una i altra vegada, per les emissores de ràdio i de televisió.

La ressaca electoral és evident arreu. Encara ressonen en l’ambient les enganxoses notes d’himnes de partits i de coalicions. Paro atenció a una filera de cartells. Confegeixo el què seria un eslògan impossible: Volem la “veu clara” del “vot positiu”, “clau” per a “decidir” “amb la nova majoria”. Poso ordre a les meves idees i sense adonar-me’n em trobo en el despatx. Res no s’ha mogut. Tot està igual com ho vaig deixar divendres, en encetar el cap de setmana. Els problemes són els mateixos. Res no s’ha resolt per si sol en aquests darrers dos dies. Com tampoc res no s’ha resolt del tot amb les eleccions d’ahir… Uns i altres asseguren que han guanyat. Però el cert és que només un és el guanyador… I tal com han quedat les coses, vull pensar que ja és l’hora de què guanyin els ciutadans…

Publicat a El 9 Nou, el 4 de març de 1996