El vehicle privat és avui per avui el mitjà de transport hegemònic. De fet ho és des de fa unes dècades quan l’eclosió de l’automòbil desplaçà el ferrocarril del seu lloc preminent en matèria de transport. Enrere quedaven els anys en els quals ciutadans de tota mena i condició devien fiar la sort dels seus desplaçaments i viatges als poc exactes horaris que figuraven impresos en les grogenques pàgines d’un opuscle anomenat “El Viajero”. Era normal que aquesta guia d’horaris i d’itineraris en tren fos present en la majoria de les llars de la mateixa manera que ara hi trobem alguna de les publicacions que s’editen amb la vana intenció d’informar-nos de la programació televisiva. Eren altres temps. Temps en els quals els trens exhibien tres categories de vagons per a un mateix lent i parsimoniós viatge que mai no es sabia com acabaria. Temps en els quals en iniciar-se el període de vacances ciutadanes col.lectives, la vella estació del “Nord” –reciclada avui en estació d’autobusos comarcals– esdevenia punt de sortida d’un llarg comboi que per destinació tenia les terres del sud d’Espanya i que emprenia el seu llarg camí ple de passatgers, d’il.lusions i d’alegries posades en retrobaments i celebracions familiars i que, quinze dies més tard, retornaria prenyat de records com a únic tresor capaç de fer suportable la llarga espera d’un nou i llunyà període vacacional.

Són aquestes, però, imatges que formen part de la història i del museu dels records. I avui el tren gairebé res té a veure amb els seus “fumosos” origens i menys encara amb l’estat d’abandó i habituals retards de no fa massa anys quan l’automòbil semblà bandejar-lo i condemnar-lo a la indiferència i a l’oblit col.lectiu. Però el tren, pacient, va saber esperar. Estava segur del seu poder. I ara comença a ressorgir de les seves cendres erigint-se en alternativa del transport privat, entestat en fer-se lloc en unes ciutats incapaces d’engolir el creixent nombre de vehicles que, amb el risc de col.lapsar-les, es llança diàriament per les seves artèries.

El tren s’ha convertit, en les congestionades àrees metropolita-nes europees, en mitjà de transport preferent i preferit per innumerables ciutadans gràcies a l’aposta d’administracions i companyies públiques de transport en favor seu. Aquesta filosofia sembla que està arrelant a casa nostra si prenem com a referència les creixents inversions que en la millora d’infrastructures ferroviàries i material circulant s’estan concretant especialment en les àrees més poblades del país.

D’aquesta aposta en favor del tren en tenim força proves a Sabadell. Fixem-nos sinó en les inversions que en instal.lacions i equipaments ferroviaris han portat –i estant portant– a terme tant els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya com la RENFE i que han permès la modernització de les estacions i la dotació d’elements de seguretat en els traçats subterranis que ambdues companyies tenen en el subsòl de la ciutat. Inversions que amb d’altres destinades a l’adequació d’infrastructures ferroviàries als temps actuals i a l’adquisició de nous trens, han fet que la rapidesa i el confort s’hagi instal.lat en els trajectes en els quals presten els seus serveis. El creixent nombre d’usuaris en una i altra companyia sembla evidenciar un cert canvi de tendència en els hàbits del ciutadà en favor del tren i en contra de l’exagerat abús del cotxe.

Si aquesta tendència es confirma tots en sortirem beneficiats. Cal només esperar que l’aposta dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i de RENFE en millorar les prestacions del servei ferroviari no quedi a mig camí i que aviat, seguint l’exemple d’altres conurbacions urbanes similars a la de l’àrea barcelonina, disposem d’una oferta de transports públics suficient, quant a quantitat i qualitat, que ens demostri i provi que el mitjà de transport més eficaç i econòmic –personalment i socialment– per a desplaçaments metropolitans i a l’interior de les grans ciutats és el públic i en especial el tren.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de febrer de 1993