Els índexs de lectura a Catalunya no solament no han augmentat en els darrers anys sinó que, àdhuc, evidencien una certa davallada. Constatem així que si fa uns anys les dades referides a l’hàbit de la lectura en el nostre país eren gairebé “tercermundistes” –dit sigui amb tot el respecte envers els països del Tercer Món–el panorama no és pas ara millor i res no fa suposar que a curt termini es produeixi cap mena de canvi. Les dades referides als costums i preferències dels catalans en el temps de lleure, diuen que el “hobby” que compta amb més adeptes entre els habitants d’aquest país és la televisió mentre que el segon lloc del “ranking” és ocupat pel de sortir a donar un tomb. A una certa distància hom pot trobar-hi el de l’afecció a la lectura que, segons l’informe, és cultivat per poc més del 30 % de ciutadans sense establir diferències entre aquells que consulten llibres per raó d’estudis dels que ho fan per delectança i enriquiment personal. La xifra, i això és el més preocupant, és inferior en un 3 % a la mateixa que es donà a conèixer ara fa cinc anys.

Molts i poderosos deuen ésser els motius pels quals s’ha produït aquest descens en els ja ínfims nivells de gust per la lectura existents ara fa uns anys. Algú dirà que són els preus dels llibres els que contribueixen a aquest estat de coses i s’oblidarà que, en canvi, res no li fa destinar la mateixa quantitat o de superiors en d’altres “afeccions” que no són tan gratificants per a l’esperit. D’altres asseguraran que ells ja ho fan això de llegir i que si no hi ha més lectors és perquè l’escola no té cura d’estimular i de fer valer l’afecció. Deuen tenir part de raó. Malgrat tot haurien de preguntar-se per allò que ells fan per a cultivar, en el seu entorn més immediat, el gratificant art de la lectura. Es normal. Es més fàcil treure’s les pessigolles de sobre i donar les culpes als altres. Tant se val. El resultat immediat d’aquesta manca de lectura és a la vista de tots: el constant empobriment del llenguatge i segurament que també de les idees.

Però posats a buscar a algú que pagui els neulers i els plats trencats haurem de parar la nostra atenció en dos aspectes que, com a mínim, no han facilitat ni ajuden a la incorporació de nous incondicionals de la lectura a l’apassionant món del bon llibre. El primer, d’ordre històric, que ens recordaria la minsa tradició d’aquest país per la lectura conseqüència, lògicament, de les situacions polítiques, rarament democràtiques, per les quals hem anat transitant des dels inicis de l’estat liberal fins fa ben pocs anys quan es posà punt i final a la negra i llarga nit de la dictadura franquista. I és que dictadura i cultura són dos conceptes antagònics i l’existència d’un implica la destruc-ció de l’altra. Cultura és sinònim de llibertats. Dictadura ho és d’opressió i de destrucció.

El segon es recolzaria en la manca de temps pel lleure que animés a tothom en el cultiu de les arts. Els nostres complicats horaris laborals, socials i professionals impedeixen que puguem disfrutar d’un temps d’oci racionalment concebut i faciliten que la televisió esdevingui l’eina d’ús més senzill, no pas útil, per tal d’omplenar-lo. A la resta dels països europeus, amb horaris laborals menys irracionals, els ciutadans gaudeixen d’una oferta àmplia de possibilitats a través de les quals satisfer les ànsies de l’esperit. La tradició i l’estima per la lectura, conreada tant a casa com a l’escola, fa la resta i el llibre no és mai un estrany per a ningú.

Per tot això sorprèn que algú hagi considerat, sospito que ingènuament, que una campanya d’anuncis bàsicament a la televisió podria empetitir el crònic problema de la manca de lectura que pateix aquest país. Potser hauria estat més eficaç pensar com utilitzar la “caixa tonta” per a estimular l’interès i l’avidesa per la lectura d’una forma normal i continuada, més enllà d’una campanya massa moralista i escassament motivadora. Potser, però, televisió i llibres són també avui conceptes antagònics.

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de març de 1993