La dada, ningú no ho pot negar, és preocupant i va fer-se pública fa un parell de dies en donar-se a conèixer l’Enquesta Pública d’Ocupació (EPA) corresponent al darrer trimestre de 1992: L’atur és un mal que afecta a més de tres milions d’espanyols o, allò que és el mateix, a més d’un 20 % dels ciutadans de l’Estat en edat de treballar. Les reaccions dels agents polítics i socials no s’han fet esperar i la dada marcarà, sens dubte, el complicat panorama econòmic i polític del país i així assistirem a declaracions i contradeclaracions en relació a les possibilitats de superar la crisi en la qual ens trobem amb els menys costos socials possibles provocant, perquè no dir-ho, una certa confusió entre els ciutadans.

Moltes reflexions poden fer-se entorn aquesta notícia la qual obrí informatius radiofònics i televisius i primeres pàgines de periòdics i publicacions: des del perquè de la no coincidència de les dades que mensulament proporciona l’INEM amb les que periòdicament dóna a conèixer l’Institut Nacional d’Estadística a través de l’EPA fins preguntar-se si aquest país és capaç de mantenir unes xifres d’atur tant elevades i que, pel que apunten els experts, podrien augmentar encara més en el decurs dels propers mesos.

Malgrat que les dades que es desprenen de l’EPA confirmen la tendència a la baixa del nombre d’empleats i a la destrucció de llocs de treball, cal prendre’s les xifres absolutes com a tendència més que no pas com a certesa inqüestionable. Una taxa d’atur de més del 20% és, aparentment, un indicador difícilment compatible amb la situació de pau social en la qual sortosament ens trobem. No pot entendre’s la xifra de més de tres milions d’aturats sense tenir en compte determinats extrems que hi tenen una incidència clara i negativa.

Qui més qui menys sap de l’existència d’una economia submergida la importància de la qual és de molt difícil avaluació precissament per trobar-se amagada. Qui més qui menys coneix o sap d’algú que es troba en situació tècnica d’atur i que, en la seva condició d’aturat, té dret al subsidi però que, alhora, comparteix la seva condició de subsidiat amb la de treballador temporal realitzant activitats que li suposen ingressos adicionals. La importància quantitativa d’aquests aturats, diguem-ne tècnics, és de difícil avaluació però, en qualsevol cas, la xifra deu ésser important especialment en les zones més industrialitzades del país.

A aquesta component però cal afegir-ne d’altres. Una que es deriva de les espectatives de treball que es generaren en el període de recuperació econòmica de la meitat de la dècada dels 80 i que propicià un augment important de la població activa pel fet que sectors de ciutadans que no en formaven part decidiren incorporar-s’hi donades les possibilitats que s’obrien d’aconseguir un lloc de treball més o menys estable. Un altre factor també amb una important incidència és el que es deriva de les millores socials aconseguides en els darrers anys pel que fa a les prestacions socials de cobertura de la desocupació.

Tot això no vol ésser en cap cas excusa ni significar cap mena de minimització de les preocupants dades que s’acaben de conèixer. Sí situar però les coses en el seu just punt amb la finalitat d’evitar disparar més encara l’alarma social existent que no afavoreix precissament la necessària sensatesa i reflexió que en moments com aquests calen si es vol trobar el camí de la inflexió de la devallada econòmica en la qual ens trobem.

Es precís que tant els agents polítics com socials preguin conciència de la trascendència de la tendència que apunten les fredes xifres de l’EPA i que a l’electoral llenguatge de les declaracions constants i creuades s’imposi el de les propostes i les actuacions concretes. Es el moment d’abordar no només la situació de crisi en la qual ens trobem immersos sinó també de sentar les bases sobre les quals caldrà estructurar el creixement equilibrat tant bon punt arribi la recuperació que ha de seguir a la tempestat de la crisi.

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 de febrer de 1993