No sé si el govern del PP ho està fent més bé o més malament. Tampoc no és ara el moment de dilucidar-ho. En tot cas seran els electors els que, en definitiva, tindran ocasió de fer-ho quan unes noves eleccions legislatives se celebrin. Una de les grandeses de la democràcia consisteix en què els ciutadans es puguin manifestar periòdicament i fer sentir la seva veu a través de les urnes. En qualsevol cas, al govern del PP les coses no li pinten tant bé com solament passava fa uns mesos i, com a conseqüència de la majoria absoluta de la qual disposa al parlament, comencen a fer-se evidents els tics intervencionistes i arbitraris que fins ara amagava el govern i que el porten a fer prevaler la seva opinió amb el suport del  corró parlamentari del qual disposa. Un mal senyal.

Per això no hauria d’estranyar que, per exemple, el govern no faci el més mínim cas al milió de veus que des de Catalunya clamaven només fa una setmana contra ETA i en favor del diàleg entre les forces democràtiques com a fórmula idònia d’acabar amb el terrorisme. Com, en un altre ordre de coses ben diferent, tampoc no ha d’estranyar que el ministre Rato es tregui el mort de la inflació de sobre, carregant els neulers en la debilitat de l’euro i en el preu del petroli mentre reclama moderació salarial als treballadors a l’hora de rebaixar el preocupant nivell inflacionista que patim. S’oblida, el senyor Rato, que altres països de la Unió Europea tenen controlada la inflació i no per això no pateixen la mateixa debalitat de l’euro o un elevat preu del petroli. Però ja se sap que quan les coses van bé tots els mèrits són d’un mateix i quan es torcen, la culpa la tenen dels altres. I és que el fracàs és sempre orfe mentre que als èxits els sobren pares. I si fins ara al PP els vents li bufaven a favor, ara se li han girat i comencen a fer-se evidents aires de tempesta; uns aires que no fan més que posar al descobert vells problemes que mai no han estat superats del tot arran de la manca d’eficàcia en l’aplicació de polítiques governamentals efectives, com és el cas, per exemple i sense anar més lluny, en matèria de política antiterrorista i de política econòmica.

Més enllà d’aquestes reflexions, el govern del PP i el seu entorn, han introduït darrerament  modismes nous en la política espanyola; uns modismes que fins ara eren absents del llenguatge polític i que, d’altra banda, no fan més que traslluir la vertadera cara de la dreta que ens governa. Així, des d’aquell famós i, perquè negar-ho, fins i tot simpàtic “¡Manda huevos!” pronunciat per l’actual ministre de defensa Trillo quan presidia el Parlament espanyol, s’ha passat a l’explícit “por huevos” anunciat en un Consell de Ministres (en referència a la forma de com s’aprovaria el polèmic i protestat Pla Hidrològic), el qual té tot una altre significat. No cal oblidar-nos tampoc d’aquell “¡joder que tropa!” que el president del govern va deixar escapar en la darrera campanya electoral. No obstant i això, tot plegat no tindria més importància que la d’una anècdota més, si no fos perquè, i també en referència al Pla Hidrològic, el president Aznar va manifestar en un Consell de Ministres, que el corresponent debat parlamentari seria com una mena de “paseo militar”. Una preocupant manera d’explicitar que amb la majoria de la qual el govern disposa al Parlament, no es donaria opció a ningú que els portés la contrària.

Quan commemorem el vint-i-cinquè aniversari de la mort del dictador, quan encara una part de la societat tremola en sentir expressions prenyades de connotacions militars, quan la tossudesa del govern fa difícil la urgent pacificació del País Basc, preocupa que les coses es vulguin fer “por huevos” imposant majories parlamentàries com si d’un “paseo militar” es tractés. És, com a mínim, una manera ben preocupant d’entendre com s’ha de fer i com s’ha d’aplicar la política o de com reforçar els valors democràtics de la societat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de novembre de 2000