El dia va aixecar-se net i clar. Quan els primers raigs de sol començaren a banyar la ciutat, aquesta s’omplí ben aviat d’una estimulant llum primaveral. El cel lluïa el blau de les grans ocasions; un blau intens que feia temps no era possible veure des de les places i des dels carrers de la que havia estat una contaminada ciutat. Els arbres i les plantes exhibien amb orgull les seves noves vestimentes plenes de color, estrenades arran l’arribada de la primavera. Els carrers de la ciutat es presentaven nets segurament ajudats per l’acció de la lenta però continuada pluja que durant les darreres setmanes havia caigut i que havia posat punt i final, segons asseguraven, a un dilatat període de sequera. Al carrer, els vianants se’ls notava especialment contents. Qui sap si potser pel fet que el sol tornava a lluir després d’alguns dies d’absència…
Aquell sol radiant feia encara més càlida i més humana la ciutat, les places i els carrers que, a hores d’ara, ja eren a vessar de vianants que anaven i venien d’una banda i d’una altra sense parar. Solament els autobusos i els taxis circulaven per les places i pels carrers sense més problemes que els d’evitar envestir als despistats que encara no s’havien adonat que caminaven damunt el carril destinat als mitjans públics de transport que enllaçaven i unien entre sí els quatre punts cardinals de la ciutat. Bicicletes, patins i altres ginys no motoritzats moguts per les persones que els cavalcaven, constituïen el complement no agressiu que ajudava als més apressats a moure’s amb més celeritat. Tot plegat feia que la ciutat presentés un aire i una cara amable que, al seu torn, contribuïa a què els ciutadans es mostressin també més afables…
Garlandes plenes de flors i de color embellien els carrers de la ciutat i algun músic deixava sentir les melodies que interpretava des del costat d’una font o des de la cantonada d’un carrer qualsevol. A vols dels migdia havia de celebrar-se una gran festa popular a la qual era previst hi assistissin les autoritats que pronunciarien discursos i es fotografiarien degudament per deixar constància deguda del dia i de la commemoració que l’acompanyava. Del dia en què feia just un any de la que s’havia convingut en anomenar “la revolta dels vianants”. D’aquell dia en què en trànsit de la ciutat va col•lapsar-se per enèsima vegada, enmig d’un soroll infernal de clàxons i de sorollosos motors. D’aquell dia en què els vianants, farts d’aquest estat de coses i de la impossibilitat de caminar per les voreres (que per variar havien estat envaïdes per cotxes i per motocicletes conduïts per persones incíviques) van decidir dir prou i van revoltar-se envaint les places i els carrers barrant el pas als vehicles motoritzats, llevat dels de serveis o dels destinats al transport públic i col•lectiu. Avui feia un any que arran la “revolta dels vianants”, les autoritats de la vila no havien tingut cap altre solució que deixar que els vianants consolidessin els espais que pacíficament havien conquerit, desterrant els cotxes i les motos cap a unes vies determinades i cap uns aparcaments concrets des dels quals, mitjançant un eficaç servei de busos i de taxis es podia accedir a qualsevol punt de la ciutat.
Des de la “revolta dels vianants”, la ciutat tenia un altre aire i les persones es mostraven afables i amatents. I les activitats que es feien al carrer eren moltes i diverses i els llavors incívics i agressius conductors s’havien reconvertit en atents ciutadans. Havia costat, però tothom havia après la lliçó.
I la ciutat lluïa més radiant aquell matí primaveral d’un any després de la “revolta dels vianants”.
Publicat a Diari de Sabadell, el 25 d’abril de 2002.
Comentaris recents