Corria l’any 1995. Barcelona, i amb ella Catalunya i Espanya, començaven a recuperar-se de la crisi econòmica que s’havia desfermat just després de la celebració dels Jocs Olímpics i dels Jocs Paralímpics de Barcelona. Uns jocs que, en paraules de Pasqual Maragall, havien servit per ‘situar Barcelona en el mapa’. Malgrat la crisi d’aquells anys, la capital de Catalunya continuava captivant i atraient les mirades del món sencer que, efectivament, amb els Jocs Olímpics, havia ‘descobert’ la situació privilegiada de la ciutat tant des d’un punt de vista geogràfic i climàtic com cultural, econòmic, social i polític. Segur que en part per això, però sobretot per la insistència –la gota malaia– de Maragall davant el govern de Madrid reclamant un major protagonisme de Barcelona en la vida política espanyola, la Ciutat Comtal acolliria la que havia de ser la Primera Conferència Euromediterrània de caps de govern i de ministres dels països riberencs de la Mediterrània; una conferència que arribava en un moment d’un gran voluntarisme polític i enmig d’un clima benèvol quant a la situació de l’Orient Mitjà i de les possibilitats que la Mediterrània oferia com a lloc d’encontre de les cultures. Com a complement d’aquesta conferència ministerial, la Generalitat de Catalunya va promoure la celebració d’una trobada civil que va organitzat l’Institut Català per la Mediterrània (IeMed), en la que hi van prendre part un miler llarg de representants del què en podríem anomenar la societat civil de les ribes nord, sud i est de la Mediterrània. D’aquesta manera naixia el Fòrum Civil Euromed i allò que els observadors del moment van coincidir en denominar-ne l’”esperit de Barcelona”.

Del Fòrum Civil Euromed, que es va estructurar en 11 foros paral·lels (comerç, inversions, turisme, tecnologia, transports, universitats, cultura, dona, mitjans de comunicació, immigració i reptes mediambientals) en varen sorgir 400 projectes possibles susceptibles d’afavorir els intercanvis nord-sud-est, la consolidació de les xarxes relacionals que en el Fòrum s’havien començat a dibuixar i la institucionalització del diàleg entre les societats civils dels països riberencs. L’èxit assolit per les conferències ministerials i civil va ser la llavor que anys més tard havia de germinar i fer de Barcelona la seu permanent del Secretariat per la Unió de la Mediterrània (UdM); un ens que va ser oficialment constituït durant la cimera ministerial de París per a la Mediterrània de 2008.

S’acompleixen (s’acompliran la propera tardor) 20 anys d’aquella primera i doble trobada governamental i civil a Barcelona i la Mediterrània no només pateix els problemes d’incomunicació de llavors sinó que aquests s’han incrementat arran les actituds i els canvis polítics operats en la zona, sense que des d’Europa –i malgrat les molt bones intencions de sempre–  s’hagi sabut treure partit i profit de la dinàmica de diàleg i de voluntat de cooperació que es va endegar a Barcelona i que feia pensar podia incidir favorablement a l’hora d’acarar els conflictes existents en la zona. Però de sobres sabem que els conflictes entre veïns tendeixen a créixer quan no hi ha voluntat d’acarar-los quan correspon. I és des d’aquest punt de vista que les relacions més difícils que avui es donen a la Mediterrània no són entre països del nord i del sud sinó entre països de la riba sud. Així, als dissortadament vells conflictes arabe-isralians o les tensions Marroc-Alger, cal sumar-hi ara nous escenaris de violència extrema com és el cas de la situació que es pateix a Libia i a Siria amb el rerefons que possiblement està despertant més consciències i més preocupació: el terrorisme.

En aquest context arribava la Conferència de Barcelona de dilluns que va acabar amb un altre grapat de bones intencions. Però una cosa és certa: el diàleg reiniciat ara a la Ciutat Comtal no es pot aturar i en cap cas pot limitar-se a la cooperació en matèria de seguretat…

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 d’abril de 2015