Quedi clar que no em puc considerar amic personal de Pasqual Maragall malgrat les moltes coincidències que, en l’espai i en el temps, hem tingut des de fa anys i que espero que tinguem en el futur. El conec, això sí, i hem compartit –i compartim encara– complicitats, il•lusions i somnis. I sí escric això és perquè el lector no es pensés pas que el què a partir d’ara escriuré, és el lògic resultat d’una relació personal d’amistat amb Maragall. Sí que ho és, però, de molt de respecte envers una persona singular i irrepetible. Només serà el temps i la història qui acabarà situant a Pasqual Maragall allà on sens dubte es mereix.
Diumenge al vespre es presentava al Palau de la Música Catalana de Barcelona les Memòries del que fou alcalde de Barcelona i president de la Generalitat de Catalunya i que giren a l’entorn de l’il•lustratiu títol d’”Oda inacabada”. Només un parell d’hores abans de començar aquell acte, a casa, acabava jo la lectura d’aquest volum que recomano tant als més fidels seguidors de Pasqual Maragall com també a aquelles altres persones que sense ser partidaris de Maragall poden estar interessades en conèixer algunes de les claus polítiques de les darreres dècades. També qüestions relacionades amb la saga dels Maragall i que el Pasqual no desaprofita l’avinentesa d’aquestes memòries per tractar-les, sense cap mena de prevenció ni de prejudici. I tot plegat en una perfecta sintonia i coherència amb la resta dels continguts de l’Oda que narra moments personals i polítics gens fàcils per Pasqual Maragall. Unes vivències que malgrat podien ser intuïdes, mai fins ara no havien estat explicades amb el detall amb què ell ho fa i, menys encara, amb l’emotivitat que en la narració hi posa.
De sempre m’he sentit especialment atret per la personalitat de Pasqual Maragall. Almenys des que ell era tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona quan Narcís Serra n’ostentava l’alcaldia. Qui sap si aquesta meva atracció per la figura de Maragall es deu al fet que és, tal com explica en les memòries, Capricorn com jo mateix; o si, deixant-me portar pel meu sabadallenquisme indomable, a la circumstància que la besàvia paterna de Pasqual Maragall nasqués a Sabadell en un casalot que encara es conserva al cèntric carrer del poeta Joan Maragall a tocar mateix del carrer de Sant Quirze. Un casalot que, dit sigui de passada, Pasqual Maragall va voler conèixer en ocasió d’una visita a la nostra ciutat quan per primera vegada ell aspirava a la presidència de la Generalitat de Catalunya, en unes eleccions que ell i la seva coalició del PSC – Ciutadans pel Canvi havia de guanyar per vots, però que això no obstant, va acabar perdent per escons. CiU i el PP van obtenir llavors la majoria absoluta al Parlament de Catalunya per un sol escó. Sigui com sigui, Pasqual Maragall és i serà sempre per a molts un referent com a personatge indomable, imprevisible, irònic, agut, iconoclasta, simpàtic… I per si això no fos suficient, Maragall ens està demostrant ara que és capaç riure’s del què li està passant –i que va anunciar públicament just ara fa un any–, i posar aquesta seva dura història personal al servei de la causa que ara l’ocupa de manera persistent: la lluita i la sensibilització envers una malaltia –l’Alzheimer– que el té condemnat, malgrat Maragall estigui disposat a resistir-s’hi tot el què pugui.
“Oda inacabada” és un legat íntimo-político-personal que no pot deixar indiferent ni als uns ni als altres. És una oda dictada al més pur estil maragallià d’amors i de desamors, d’encontres i de desencontres. Un estil que tampoc no deixa perdre passada quan es tracta de fer l’ullet a aquelles persones que el volen escoltar o a aquelles altres a les quals ell estima i respecta profundament, a despit de possibles discrepàncies personals i/o polítiques. Per aquestes i per moltes altres raons que cadascú acabarà per descobrir en relació al món de Pasqual Maragall, “Oda inacabada” és un llibre recomanable, que cal tenir, cal llegir… i, sobretot, cal rellegir.
Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de desembre de 2008
Hola de nou, Joan!
Què ho fa que hi ha comentaris o articles dels que escrius, que si jo en sapigués crec que voldria posar quasi el mateix. La columna d’en Pascual Maragall la podria haver fet jo, si fos traçuda. O sigui que ja saps la meva petita opinió. Precisament, el dilluns que vaig dinar amb en Xavier, ho vam estar parlant. No tinc encara el llibre, però de ben segur que no me’l perdré. Algún dia la història ens revelarà la importància d’aquest personatge que, malgrat les seves errades, també han estat molts i molts els seus encerts. Sempre ho he pensat així. No m’enrollo més. Fantàstica la teva opinió.
Una abraçada.
Isabel
Gràcies Isabel per la teva opinió! En efecte: estic segur que la història situarà al personatge allà on li correspon!
Una abraçada!
Joan