Alguna cosa no deu marxar prou bé en aquest país dels nostres amors i desamors, quan arran la commemoració del centenari del naixement del poeta sabadellenc Joan Oliver (Pere Quart), no s’han programat des de les institucions més emblemàtiques i públiques de Catalunya, iniciatives semblants a les que es van promoure, per exemple, per homenatjar a Joan Miró o, sense allunyar-nos de l’àmbit de les lletres catalanes, a l’escriptor empordanès Josep Pla, en complir-se els cent anys dels seus respectius naixements. Comptat i debatut, les iniciatives destinades a fer memòria del que, per damunt de tot, fou un gran poeta de les lletres catalanes i un gran sorneguer, han estat més que comptades. Sense voler establir cap mena de classificació ni, menys encara, cap llista exhaustiva dels actes celebrats en record i homenatge a Joan Oliver, cal constatar que les activitats més sobresortints desenvolupades fins ara han estat una mostra fotogràfica que la sabadellenca Fundació La Mirada ha produït sobre els anys d’exili de Joan Oliver a Xile (Marines, soledats), la qual va ser presentada a l’Ateneu Barcelonès; i l’homenatge, que en forma d’espectacle (Això guixa) va ser estrenat al Mercat de les Flors, durant la temporada del Festival d’Estiu de Barcelona, Grec’99. A aquestes iniciatives podrien sumar-se’n algunes més, en l’àmbit també dels muntatges teatrals i en el terreny de les edicions.

Encara que ben mirat potser no ens hauria d’estranyar del tot que el centenari de Joan Oliver estigui passant pràcticament desapercebut pel conjunt de la societat i que no gaudeixi del suport suficient per part d’aquelles institucions que s’haurien de distingir per la projecció dels pocs i comptats bons escriptors i poetes que ens ha proporcionat la llengua catalana. Més quan alguns d’aquests van ser referent per a molts durant la lluita que va acompanyar la llarga nit del franquisme. El cas més paradigmàtic és el de la Institució de les Lletres Catalanes, que haurà cobert l’expedient amb l’edició d’un opuscle sobre Joan Oliver dins la seva col·lecció Centenaris. Escrivia més amunt, que no ens hauria d’estranyar el tracte rebut per Joan Oliver per part de les instàncies oficials del país, pel fet que ell va ser un home crític, avançat en el temps i, com diríem avui, políticament incorrecte. Ell mai no va callar ni es va estar de dir les coses pel seu nom. Tampoc va callar quan Catalunya va recuperar les seves institucions d’autogovern després del franquisme. Una pràctica –la de parlar clar i català– que mai no va agradar al govern de la Generalitat de Catalunya. Ni el que presidia Josep Tarradellas ni el que presideix Jordi Pujol, pel fet que el catalanisme que defensava Joan Oliver era de tall radical i contrari a les posicions nacionalistes defensades per ambdós presidents. Com a prova només cal repassar la producció poètica de Joan Oliver o les seves intervencions públiques. Com, per exemple, el cas de la dura rèplica que en una ocasió va fer a Jordi Pujol –amb aquell famós “perdoni, president, però vós i jo som nacionalistes diferents”– en resposta a les paraules que el president de la Generalitat de Catalunya li havia dirigit per tal de trencar el gel, dient-li que “vós (referint-se a Joan Oliver) i jo tenim en comú el fet que tots dos som nacionalistes”.

Agradi a uns o molesti a uns altres, caldrà concloure que el centenari del naixement de Joan Oliver és incòmode per les instàncies oficials. Potser perquè el seu record no aporta rèdits electorals. Mentre així sigui i situacions d’aquesta mena es puguin repetir i no es sigui capaç des de les institucions d’autogovern de reconèixer públicament la tasca d’aquells que han treballat al servei del país i que han contribuït al seu enriquiment cultural, sigui des de les posicions ideològiques que sigui, Catalunya continuarà sent un país massa petit. I, òbviament, no em refereixo pas a la seva petitesa en l’àmbit de la seva dimensió territorial…

Publicat a Diari de Sabadell, el 20 de juliol de 1999